En els últims mesos diversos estudis constaten que el salari mitjà a casa nostra estan baixant. Quin és el motiu? El secretari d’Estat d’Economia, David Vegara, posava fa unes setmanes un exemple: Imaginem una economia amb tres habitants en la que només treballa una persona amb un salari de 2.000 euros mensuals, quantitat que seria equivalent al salari mitjà. Si una segona persona accedeix al mercat laboral amb un salari de mil euros, el salari mitjà baixa un 25% ( de 2.000 a 1.500 euros). Si la tercera persona també treballés i obtingués una remuneració de mil euros mensual el salari mitjà d’aquesta economia baixaria en un 33%.
Quina economia preferim? Una on només treballa un terç de la població o una amb plena ocupació? Opto per la segona.
En els darrers anys, la població activa s’ha incrementat de forma espectacular, especialment gràcies a l’arribada d’immigrants. No obstant, la taxa d’atur es manté estable, el que significa que s’han aconseguit crear molts nous llocs de treball. El problema és que s’ha creat molta ocupació en sectors amb baixa qualificació, el que ha fet baixar el salari mitjà.
Segons les patronals, segueix faltant mà d’obra, especialment tècnics intermitjos i també llicenciats en especialitats com les telecomunicacions. Aquest dèficit genera un buit en feines i sectors ben retribuïts.
A Espanya, l’escolarització mitjana de la població adulta és de nou anys, molt lluny dels 13 dels Estats Units o dels 11 dels països més avançats de la UE. I segur que aquesta situació també s’ha de reflectir en el nivell salarial. I més quan aquí tenim ha un excedent de llicenciats en sectors en els que no hi ha demanda.
Publicat a Empresarial Girona
La Càtedra Cambra d’Empresa Familiar, amb seu al Parc Tecnològic de la UdG comptarà amb un Observatori Econòmic Local. Tot i que el projecte encara s’ha d’acabar de definir, ja s’ha anunciat i representa un pas endavant. La societat, les empreses, el mercat de treball, l’economia gironina tenen especificitats pròpies i calen més estudis que ajudin a explicar alguns dels nostres problemes i potencialitats.
En els últims anys s’han fet esforços per part de diferents entitats per potenciar estudis locals. La Cambra de Comerç publica un informe de conjuntura anual, Pimec una anuari anual de la pime catalana amb abundant informació de Girona, els API i Promotors presenten un estudi de preus de mercat, Aenteg analitza la situació de les TIC, la FOEG publicava fins fa uns mesos (ja fa prop d’un any!) un informe estadístic trimestral, etc. No obstant, alguns dels millors informes sobre l’economia gironina encara ens arriben de fora, com ara l’Anuari Econòmic Comarcal de Caixa Catalunya, l'econòmic de "la Caixa" o l’estudi sobre l’Estoc de Capital de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques i el BBVA.
En l'última entrada apuntava que abans de fer reivindicacions salarials caldria estudiar bé els resultats de les pimes gironines. Hi aquí va un indici irrefutable. Segons l'Informe Anual de Recaptació de l'Agència Tributària corresponent a l'any 2006, Hisenda va recaptar a Girona 450 milions d'euros en concepte d'impost de societats, un 37% més que l'any anterior. Al seu torn, la recaptació de 2005 sobe els beneficis empresarials va ser un 12% superior a la de 2004. És evident que aquestes dades apunten un creixement dels guanys molt superior al que han experimentat els salaris o els costos laborals a casa nostra.
L'informe d'Hisenda assenyalar que els impostos directes representen el gruix més important del recaptat a Girona, tot i que en els darrers anys aquest capítol ha anat disminuint per les diverses reformes fiscals. D’aquesta manera, l’IIPF va suposar un volum de recaptació de 683 milions d’euros el 2006, un 19,2 per cent més. Cal assenyalar també l’augment de recaptació en les retencions practicades sobre els fons d’inversió (+202%), que cal atribuir la millora dels mercats borsaris durant el 2005.
Aquells que vulguin verue l'informe complet el trobaran a l'apartat d'estadístiques de www.agenciatributaria.es
Quan arriba l’estiu i apareixen els diferents indicadors del mercat de treball, alguns representants sindicals s’afanyen a destacar l’elevada temporalitat i precarietat que hi ha a les comarques gironines. Segurament la situació del mercat laboral no és la ideal, però caldria analitzar amb cura les dades per veure que les coses no van tant malament.
En primer lloc, caldria dir que no sempre es pot equiparar temporalitat amb precarietat. Volguem o no, a les comarques gironines, el sector turístic té un pes específic molt important. I això significa estacionalitat. Perquè tot i que s’ha aconseguit atreure turisme durant bona part de l’any, el gruix de visitants ens continua arribant als mesos d’estiu. Per donar-los un servei adequat cal reforçar les plantilles en períodes que van dels dos als quatre mesos. I aquests contractes poden ser precaris en quan a condicions –com passa amb molts indefinits– o no.
Tot i la importància de la contractació estacional, Girona va ser els mesos de juny i juliol la demarcació catalana amb més percentatge de contractes indefinits. En el que portem d’any les comarques gironines són, en tot l’Estat i en termes relatius, les que més contractació fixa han creat. No nego que ens queda camí per recòrrer i acostar-nos a la mitjana europea, però també és cert que s’estan fent els deures.
Altres indicadors, com l’Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al juny d’aquest any, constatava un increment interanual de l’atur del 27% en un any a les comarques gironines. L’increment del nombre d’aturats és espectacular. Però també ho és que el nombre de treballadors amb feina ha augmentat en 13.900 persones: S’han creat més de mil lloc de treball mensuals en el darrer any. Per tant, el responsable del creixement de la desocupació és l’increment de la població activa, que no ha pogut ser absorvida pel mercat de treball. Paradoxalment, els empresaris es continuen queixant de la manca de mà d’obra preparada en determinats sectors.
El procés de reagrupament familiar de molts immigrants arribats els últims anys farà créixer encara més la població gironina en el futur. Davant d’aquesta situació caldria que sindicats, patronals i administració treballessin per evitar aquestes paradoxes.
El debat de la temporalitat va sovint associat al dels baixos salaris. En els darrers mesos, els sindicats majoritaris estan portant a terme campanyes reclamant un salari mínim de mil euros. Un dels arguments de la seva reivindicació és que el nivell de beneficis de les empreses creix molt per sobre els costos salarials. L’argument és vàlid en el cas de les grans empreses cotitzades però caldria fer una anàlisi més extens i veure com es traslladen aquestes dades en el conjunt d’una economia, com la gironina o la del conjunt de Catalunya, formada bàsicament per microempreses.
Les seccions d'Economia de tots els mitjans estan capitalitzades els últims dies per la volatilitat de les borses davant el temor a una crisi hipotecària.
Us adjunto una guia publicada pel diari Deia sobre aquesta qüestió:
1. Què són les hipoteques "subprime"?
Són aquelles que comporten un elevat risc d'impagament. Els préstecs "subprime" (que ja representen el 15% del deute hipotecari a EUA) pertanyen majoritàriament a individus que tenen un pobre historial creditici o no en tenen, encara que les característiques del préstec (per exemple, deute sobre valor de l'immoble) són també analitzades per a catalogar-lo d'alt o baix risc.
2. Quines condicionis suporten aquests préstecs?
A) Aquest segment de mercat resulta de gran interès per a les entitats financeres, les quals, amb la finalitat de compensar el plus de risc, incrementen el preu de les "subprime" en almenys un 3-4% enfront de les "prime" o de millor qualitat. En alguns casos, les condicions freguen la usura atès que no existeix un mercat transparent de préstecs "subprime" i els prestataris no tenen poder de negociació.
B) Aquests préstecs suporten un tipus d'interès ajustable, que comença sent molt baix per atreure als clients, per posteriorment incrementar-se ràpidament. Els problemes, tal com es comença a veure, deriven del fet que molta gent ha accedit a préstecs per damunt de les seves possibilitats, ja que algunes entitats han arribat a analitzar la capacitat de repagament basant-se en les primeres quotes, quan les condicions financeres del préstecs no són les més dures. En altres casos, la falta de control ha fet aflorar el frau (la gent declarava majors ingressos sense que els prestamistes ho comprovessin) i generar impagats a les primeres de canvi. Les esmentades entitats financeres confien que el valor dels immobles seguirà creixent i així estar cobertes en cas d'impagament.
3. Qui origina aquests préstecs?
Les entitats més actives històricament en aquest segment han estat entitats independents, com ara Countrywide Financial, New Century, Accredited Home Lenders o Washington Mutual. Els bancs comercials tradicionals, en la seva majoria, no han estat protagonistes directes en aquest segment de mercat ja que el seu negoci està basat en els "prime" o hipoteques de menor risc. No obstant això, l'alta rendibilitat del segment de les hipoteques d'alt de risc ha arribat a atreure finalment a alguna entitat de gran mida, com HSBC o Citigroup.
4.Què passa després amb els préstecs?
Els bancs d'inversió (Lehman Brothers, Bear Stearns) compren els préstecs a aquestes entitats originadores per posteriorment agrupar-los en bons de renda fixa estandarditzats i, per tant, susceptibles de negociació en mercats de valors (el que es coneix com "titulització"). Aquests bons resulten d'interès per a inversors institucionals i hedge funds que intenten treure un plus de rendibilitat a costa d'assumir un major risc. Gràcies als diners rebuts, els originadors poden seguir augmentant la seva activitat, ja que del contrari, no tindrien capacitat financera per finançar totalment tots els préstecs que concedeixen.
5. Quins problemes poden sorgir?
Recentment, com que la morositat ha estat en mínims històrics per la bona marxa del país (i en concret, del sector immobiliari), el mercat semblava absorbir fins ara totes les titulitzacions, el que ha fet que els criteris a l'hora de concedir els préstecs s'hagin relaxat. El principal problema resideix que els bancs d'inversió tenen dret a tornar als originadors els préstecs que ja hagin patit impagament d'algunes quotes durant el procés de titulització. Això genera una falta de liquiditat en els originadors que han de recomprar-los, la qual cosa ha portat a més de vint entitats a declarar-se en bancarrota.
6. És tot això transcendent?
Hi ha opinions contradictòries. Bancs d'inversió suposadament afectats per aquesta crisi (Goldman Sachs, Bear Stearns) no mostren signes de flaquesa en els seus comptes de resultats i els seus directors financers neguen, de moment, qualsevol contagi a l'economia. Altres personalitats, com Alan Greenspan, han mostrat la seva preocupació. Segons l'antic president de la Reserva Federal, una crisi al mercat hipotecari podria afectar greument al consum de les famílies per la menor accessibilitat al crèdit d'aquestes si les entitats financeres endurissin els paràmetres de concessió de préstecs. Això podria desencadenar una època recessiva, ja que el consum representa dos terços del producte interior brut d'EUA. Al seu torn, existeix el temor que les forquilles dels préstecs titulitzats (per exemple, hedge funds), passin per dificultats i arrosseguin a altres mercats.
És difícil quantificar per ara l'impacte real d'una potencial crisi, pel que caldrà esperar per veure si hi ha més mar de fons que el que el mercat ha anticipat o si per contra tot es queda en un ensurt.
L’estudi presentat aquesta setmana pel BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques sobre la distribució territorial de l’stock i els serveis de capital a Espanya dóna els arguments necessaris a aquells que reivindiquen una major inversió en infraestructures a Girona. L’informe assegura que hi ha «contrast entre la potència de la inverió privada productiva i la debilitat relativa de les dotacions d’infraestructures que l’acompanyen».
No obstant, els empresaris no s’haurien de quedar únicament en allò que els serveix d’argument per a reclamar amb més força una reivindicació més que justificada. I és que l’estudi també indica alguna de les debilitats de l’economia gironina, com ara que la productivitat del treball és un 11% inferior a la mitjana catalana i un 3% més baixa que la mitjana espanyola. Una altra dada preocupant és que el creixement de les inversions de capital en TIC és clarament inferior a la mitjana estatal en l’última dècada. Són les conseqüències d’un model productiu sense valor afegit tot i que el nivell formatiu dels gironins és, segons el mateix estudi, superior als que registren Catalunya i el conjunt de l’Estat.
Un dels motius de queixa més recurrents dels joves emprenedors, i també d’empreses consolidades, és la dificultat per trobar finançament per a desenvolupar nous projectes empresarials. Però no és menys cert que hi ha inversors que es queixen de la falta de projectes empresarials interessants. Alguna cosa falla.
Crear una nova empresa o desenvolupar un nou producte requereix recursos, però mai com ara els emprenedors han tingut eines com les que ofereix el mercat: microcrèdits per a pimes, societats de garantia recíproca, vivers d’empreses que permeten una important reducció de costos en la fase inicial, capital risc, etc.
A les comarques gironines tenim exemples recents d’implicació d’inversors en projectes empresarials que no passaven pel seu millor moment: El banc inversor britànic ha comprat Nylstar, el grup inversor Nagas Partners s’ha fet amb Llamas i la firma de capital risc britànica Coller Capital ha entrat en l’accionariat de Gas Gas. Tot i les dificultats, aquestes empreses han trobat una sortida. Ja fa temps que altres companyies gironines han aconseguit créixer i assentar-se gràcies al capital risc. En tenim exemples en sectors tant diversos com el suro –CVC Capital Partners és soci de Rich Xiberta– o el de les noves tecnologies –algunes empreses del grup Intercomgi estan participades per aquests fons–.
La major part de les grans empreses gironines van començar amb uns recursos molt modestos. Van tirar endavant perquè tenien un producte adequat, perquè van detectar una oportunitat empresarial, pel coneixement, la tenacitat i l’habilitat de l’equip directiu. Segur que van tenir problemes de finançament, però el van trobar perquè els seus projectes eren sòlids.
Respecte al capital risc, fa uns dies, en el Fòrum Peralada d'Empresa Familiar hi va haver una interessant taula rodona sobre la qüestió en la que participaven empreses que havien tingut contacte amb aquest tipus d'inversors. Assegurava un dels ponents que "el capital risc és i seguirà essent una solució com a salvador d'empreses". Un altre advertia que calia assessorar-se molt bé a l'hora de negociar amb aquestes firmes, "perquè quan entren, ja han dissenyat un pla de sortida".
Publicat parcialment a EmpresarialGirona (juliol de 2007)
L'escassa valoració social dels empresaris i la por al fracàs frenen molts projectes empresarials. La nostra societat és extremadament conservadora i no premia aquells que s'arrisquen a crear un nou negoci. Si la idea d'una feina per a tota la vida ja s'ha acabat, per què no som capaços de fer que la societat entengui que molts projectes empresarials també moren?
La por al fracàs estigmatitza el jove que no aconsegueix tirar endavant un nou projecte. I el pitjor que pot passar si fracassem en un projecte ambiciós és que hagim après una cosa nova. No conec cap empresari d'èxit sense iniciatives fallides.
Em preocupa que els universitaris prefereixin ser funcionaris abans que empresaris. Les administracions haurien d'incentivar l'esperit emprenedor. Cal acostar la figura de l'empresari als nostres escolars i universitaris. Cal fomentar la creativitat i la innovació, la iniciativa personal i la capacitat d'assumir riscos.
Però aquesta no és només una feina de les administracions. Els empresaris també hi poden ajudar. És encara poc habitual que una empresa expliqui què fa al seu entorn més proper. Segurament fer una jornada de portes obertes per a escolars no els ajudarà a vendre més, però pot millorar el seu prestigi social i fer que aquells joves entenguin que les empreses i els empresaris són generadors de riquesa.
Publicat a EmpresarialGirona (abril de 2007)
Un pis de lloguer de 80 metres quadrats a les comarques gironines suposa una renda mensual mitjana de 381 euros al mes. Així ho afirmen les estadísques publicades aquesta setmana pel ministeri de l’Habitatge. Qualsevol que visqui de lloguer o que estigui atent als anuncis de les immobiliàries pot comprovar que els preus «oficials» estan molt allunyats de la realitat.
Aquest estudi es presentava pocs dies després de l’informe dels promotors i els API gironins, que situen la renda mensual d’un pis de tres habitacions entre els 515 euros d’Olot i els 697 euros de Girona. O sigui, diferències de preus de com a mínim el 35% respecte a l’estimació del ministeri.
És cert que en els últims temps proliferen estudis sobre el mercat immobiliari i que no tots coincideixen. Fa unes setmanes, la titular d’Habitatge del Govern, María Antonia Trujillo, va carregar durament contra alguns d’aquests estudis perquè contradeien les estadístiques del ministeri. Segons va dir, les estadístiques del govern «són indicadors consolidats» que «han sentat jurisprudència», mentre que els estudis privats són «informacions de part», i per tant ofereixen una visió interessada de la realitat.
Després de fer públics els preus de lloguer i de repassar els alts i baixos que experimenten altres estadístiques del ministeri, com la del preu del sòl –com a mínim a Girona–, la seva credibilitat ha caigut en picat.
Les estadístiques mai ofereixen veritats absolutes, però Trujillo s’hi aferra per justificar la seva tasca al capdevant del ministeri. I s’equivoca si pensa que ella no és part interessada en aquest mercat. Davant un tema tant sensible com elsdel preu de l’habitatge, qualsevol administració ens ven les fites aconseguides i intenta amagar o dissimular les dades que no li són positives.
Tornant a les parts interessades. El Gremi de Promotors i el Col·legi d’API –segurament autors del millor estudi de preus a Girona– qüestionaven els informes que indicaven baixades de preus difosos pels mitjans de comunicació en els darrers mesos. Consideren que la demanda existent en el mercat farà impossible una baixada de preus. Els seus arguments són sòlids: la generació del baby boom s’està emancipant, els immigrants busquen pis de propietat, etc. Jo afegiria una dosi de cautela a aquests arguments perquè hi ha experiències prou properes, com les del Regne Unit, on s’han registrat descenssos espectaculars.
Publicat a Diari de Girona (juny de 2007)
