Entre un 40% i un 60% dels ingressos de la premsa provenen de la publicitat. Un informe elaborat per Deloitte, destaca que la venda bruta de publicitat en premsa arribarà als 833 milions d'euros el 2009, un 25% menys que el 2008 i un 43% que fa dos anys. Per trobar unes vendes brutes de publicitat en premsa inferiors a les de 2009 cal retrocedir fins a 2000. El president de l'Associació d'Editors de Diaris Espanyols (AEDE), Antonio Fernández-Galiano creu que la recuperació del mercat publicitari no arribarà fins el 2015. I fins aleshores? Si han retrocedit 9 anys en ingressos i en queden 5 de travessia del desert, quin panorama espera a les empreses periodístiques? Veurem més ERO, més tancaments, més precarietat a les redaccions? De totes maneres, fer previsions a cinc anys em sembla molt agosarat. Algú el 2004 podia arribar a intuir la situació actual? La premsa segueix marcant bona part de l'agenda informativa i els continguts d'altres mitjans, però està clar amb la dinàmica actual el seu paper cada vegada serà menys. Fernández-Galiano diu que no cal caure en el catastrofisme perquè la premsa de paper no s'extingirà d'avui per demà. Això sí, recomana més creativitat a l'hora de vendre la publicitat i integrar les ofertes publicitàries de la premsa escrita i la premsa on-line. A més, creu que en poc temps les edicions per internet dels diaris aniran a un model mixt, amb uns continguts de pagament i un altre tipus gratuïts.
En temps de crisi, escoltar veus lúcides com les d'Enric González ajuda a comprendre, com a mínim, d'on venim i on estem.
L'economista gironí Joan Torrent té la virtud d'expressar-se amb claredat i de no deixar indiferent. Coordina el grup d'investigació de l'Observatori de Nova Economia de la UOC i recentment ha elaborat un estudi demolidor sobre la situació de l'economia gironina a partir d'enquestes a prop de 500 pimes. Conclou que hi ha un problema d'emprenedoria, un greu problema de formació i constata la infrautilització de les TIC. El va presentar en la jornada anual d'Aenteg, en el transcurs de la qual va debatre sobre la situació econòmica amb altres experts. Aquell dia va exposar la idea de cooinnovació com a recepta per a les mancances de la nostra economia. El concepte es basa en
1. Usar tecnologies intensivament
2. Organitzar l'empresa al voltant de la globalització
3. Capacitar els treballadors perquè siguin capaços d'innovar constantment
Torrent ho explica en una entrevista a Sies.tv, en la que, entre altres idees provocadores, insta l'Estat a deixar marxar les multinacionals. I és que segons el seu entendre, les polítiques industrials han d'adreçar-se a "fomentar el lideratge, fixar obejctius per tenir clar on vols anar i posar els instruments perquè l'economia actuï"
Torrent va participar en l'estudi Girona 2010, encarregat per la Cambra de Comerç de Girona i coordinat per Josep Lladós. Presentat el 2003, llegir-lo avui amb la perspectiva dels anys, demostra que bona part de les deficiències detectades gairebé no han canviat. Alguna de les recomanacions que feia Torrent, són plenament vigents, com ara:
"El mercat de treball basat en el coneixement de Girona s’ha d’asseure sobre un marc institucional i de relacions laborals flexible, que s’adapti al canvi provocat per la consolidació del treball en xarxa, que fomenti les capacitats emprenedores i d’innovació i que incentivi la productivitat i la formació. El resultat ha d’ésser un treball qualificat, amb capacitats d’autoprogramació i amb unes altes perspectives de continuat, enteses com una percepció positiva de treball amb independència de la rotació empresarial".
Diversos mitjans de comunicació recullen avui, total o parcialment la crònica de la redacatora de l'agència EFE Julia R. Arévalo des del congrés mundial de premsa a Hyderabad, a l'Índia. Recull diversos projectes empresarials, entre els que sobresurt l'alemany Niiu. Es tracta d'un "diari a la carta" nascut fa dues setmanes. Els lectors escullen el contingut per Internet, i l'endemà el recullen. El seu preu 1,8 euros per un exemplar de 20 pàgines. Niiu incorpora els continguts elaborats per altres grans diaris (tenen un conveni amb 17 rotatius alemanys i altres de l'estranger), que reben una compensació econòmica.
Un altre projecte innovador és el txec Naseadresa. Està a mig camí entre el diari local i la xarxa social, amb la idea de concentrar-se en la notícia hiperlocal: l'aniversari del veí d'escala, o les classes de cuina que fan a la cantonada. El projecte pilot, iniciat en quatre districtes txecs, consisteix al llançament de setmanaris impresos i pàgines web al costat de l'obertura d'un cafè en el que els periodistes estan accessibles per al ciutadà. En 13 setmanes, Naseadresa va pujar de 4.500 a 18.000 subscriptors de pagament.
A casa nostra acaba de néixer Factual. La nova aventura periodistica d'Arcadi Espada representa una novetat en el panorama actual. A falta d'entretenir-me una mica més en el seu web, no m'acaba d'agradar la ni la presentació ni la navegació per la pàgina.Ofereix una sèrie de continguts oberts, i altres de pagament (la subscripció és de 50 euros anuals).
Parlant de pagar, els participants en els congressos de l'Associació Mundial de Diaris i el Fòrum Mundial d'Editors a Haidarabad donen per fet que serà difícil cobrar per les edicions dels diaris on-line. Asseguren que segons els estudis, un 63 per cent dels usuaris de la xarxa s'hi negarien.
Vol dir això que un 37% estaria disposat a pagar?
Dotze diaris catalans publicaven una editorial conjunta. És un text contundent i sense fisures que no ha tardat a rebre les crítiques de la caverna mediàtica. Em sumo a altres blocaires catalans que l'estan difonent.
LA DIGNITAT DE CATALUNYA
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.
L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra , confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps), està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix-no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut , amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avenç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o bloqueig d'aquesta. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un veritable tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és si no la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.
Article publicat al nº 11 d'Empresarial Girona
L’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) va celebrar a principis de setembre unes interessants jornades sobre indústria i innovació amb ponents procedents de tot el món. Un d'ells, l’economista britànic Philip McCann, va augurar una creixent importància dels focus de creixement local i regional. Segons va explicar, la proximitat geogràfica té cada cop més importància per a la inversió de les grans multinacionals: El 70% de les vendes de les 500 principals empreses del món es fan a les seves respectives regions d’origen. I és que els costos de les transaccions espacials per activitats rutinàries i estandaritzades ha baixat, però els costos de les transaccions espacials intensives en coneixement s'han incrementat.
En aquest context, les principals beneficiades seran ciutats i regions de dimensió mitjana com Catalunya. McCann recordava que les ciutats més productives del món no són grans urbs, sinó ciutats mitjanes com San Francisco, Viena o Estocolm. Afegia que mentre amb la globalització els països cada cop se semblen més entre d’ells, però internament les desigualtats no paren de créixer, les regions i ciutats són cada cop més diferents entre sí.
Del món local han sorgit diverses inciatives per fer front a l'actual crisi. Una de molt mèrit és la que promou la New Economics Fundation al Regne Unit. Amb el nom de Pluggin the leaks ("taponant les fuites"), diversos municipis anglesos motiven les seves comunitats a analitzar la forma en que la seva renda abandona la seva comunitat per consumir productes i serveis externs, amb el que deixa de circular dins del propi territori. No és un exercici de proteccionisme local. Més aviat es tracta d'una qüestió de racionalitat: Si té sentit produir i consumir un bé o servei localment no cal que sigui consumit de l'exterior.
Links:
Institut d'Economia de Barcelona
New Economics Fundation
Dos empresaris gironins, Jordi Cuxart i Joan Gurt, han recuperat la mítica marca catalana de motos Ossa. Fundada per la família Giró, problemes econòmics van obligar a tancar-la el 1985. De moment ja han presentat un prototip de trialera. Al darrere hi ha gent amb talent: l'enginyer Josep Serra "Xiu" (ex Gas Gas, entre d'altres)i l'expilot campió del món Marc Colomer. Talent gironí al servei d'un projecte que neix amb la intenció de fabricar a Girona a partir de 2010. Entre els projectes que tenen en ment, hi ha la tornada a la competició, i la producció d'una moto de carretera amb estil vintage. Tornarem a veure alguna cosa semblant a la OSSA Yankee?
En temps d'incertesa i crisi al sector, aquests agosarats emprenedors sembla que tenen les idees molt clares. Cuxart i Gurt, han triat ser actors i no espectadors. Que tinguin sort. Per cert, val molt la pena la seva currada pàgina web.
La imatge de l'esquerra reflecteix l'evolució del consum al Japó als últims anys, i quadra gairebé a la perfecció amb l'evolució del seu PIB. Aquesta "arrel quadrada profunda", com la va definir ahir el professor d'Esade Alberto Espelosín és el que ens espera a nosaltres els propers anys. En la seva conferència va explicar que, tot just estem a mig camí de la pujada des del punt més baix de la crisi, però en els propers anys, els creixements seran molt moderats... Coincideix Espelosín amb altres economistes que els últims dies han passat per Girona, com Josep Oliver i Xavier Sala i Martín, en què l'endeutament i els dèficits públics són excessius i que en els propers anys –una dècada– ho pagarem. Venen anys d'austeritat! De Josep Oliver em quedo amb la idea que tardarem deu anys a recuperar els llocs de treball que hem perdut en aquesta crisi, i que el sector que els crearà seran els serveis. De Sala i Martín, que l'única manera de créixer és innovar, i que les idees sorgeixen, sobretot, dels treballadors (71%), de les casualitats (21%), i molt poc de la recerca bàsica (8%).
Us deixo amb algunes de les reflexions (altres mereixeran post a part) que va apuntar Espelosín en la seva conferència:
- Els salaris estan caient i el consum privat (70% de l'economia) no és el motor de la rcuperació, pel que la fiabilitat de la recuperació econòmica és molt baixa.
- Espanya no només té el llast d'haver de digerir una de les majors bombolles immobiliàries de la història, sinó que a més ara tenim el llast del dèficit públic. La recuperació serà molt molt molt lenta
- Alerta amb la Xina i el seu model de recuperació, estan davant l'inici d'una bombolla de crèdit?
- La taxa de morositat de les entitats financeres no és real, perquè han diferit els pagaments i els problemes un parell d'anys, refinançant els crèdits.
L'Autoritat Catalana de la Competència i la Universitat Pompeu Fabra han publicat un estudi que constata que l'aparició dels medicaments genèrics a final dels noranta a Espanya no ha abaratit tot el que caldria la factura farmacèutica. I és que, els menors costos no s'han traslladat de forma eficient ni al sistema sanitari públic ni als pacients. L'estudi assenyala que les oficines de farmàcia són les grans beneficiades i responsabilitza d'aquesta disfunció de la competència al sistema espanyol de "preus de referència". Aquest sistema marca el preu màxim per a cada genèric que paga l'administració i, segons l'estudi, provoca competència entre laboratoris però no reporta beneficis per als consumidors finals de fàrmacs. L'informe hauria de servir perquè les administracions es posessin les piles i treballessin per modificar un marc normatiu que acaba costant molts diners al sistema públic de salut i a tots els consumidors. De moment sembla que ningú ha reaccionat.
«L'home ja no és la mesura de totes les coses, sinó els diners; i això és una de les causes de la ruïna del sistema». La cita és de l'economista José Luis Sampedro. L'autor d'«Economia Humanista« (Editorial Debate), defensa que el sistema capitalista està esgotat i a la defensiva, perquè busca solucions que són repetició d'altres, i encarrega la recerca de les solucions als mateixos que han creat els problemes.
Sampedro no és l'únic economista que preveu un canvi profund del sistema. D'entre l'allau de llibres que intenten explicar l'actual crisi em quedo amb «El crash del 2010» (Los Libros del Lince), de Santiago Niña Becerra, catedràtic d'Estructura Económica de l'IQS, que pronostica que la veritable crisi arribarà al 2010, i que la recuperació no s'iniciarà fins al 2015. Com Sampedro, creu que anem a una reformulació del sistema econòmic, que sobrarà molta mà d'obra, i que l'única opció possible de creixement serà crear valor. Segons la seva opinió, passarem de l'individu com a centre, cap a un sistema més col·laboratiu.
La idea no és nova. Cada any, l'empresari i blogger Josep Albet, s'encarrega de recordar-nos la figura visionària de Pere Duran Farrell (fundador de Catalana de Gas). A mitjans dels anys 80 ens deia que «quans veus la immensa riquesa i les immenses possibilitats de l’home d’avui, per força ets optimista. La humanitat té dues solucions: o pren consciència d’això i fa autentiques meravelles en el futur, o bé es destrueix. Com que, si ens destruïm, tot s’ha acabat, no hi ha alternativa, la humanitat està obligada a ser meravellosament solidària, i això passa pels homes».
Duran no va conèixer el fenomen que ha suposat Internet i la cultura 2.0. En seria un aferrim defensor, perquè una comunitat d'éssers humans que té com a full de ruta l'intercanvi i el compartir és capaç d'assolir cotes inimaginables.
Article parcialment publicat al Nº 10 d'Empresarial Girona
El dia 6 d'octubre, els mitjans de comunicació tenien accés a teletips de les agències EFE i Europa Press amb els titulars "Los ayuntamientos deben 33.000 millones a proveedores de material de construcción" i "La morosidad de los ayuntamientos con las pymes supera los 30.000 millones de euros". Les xifres que recullen són astronòmiques. Les va facilitar la "Asociación de Proveedores Impagados de la Construcción" (Aepic) per denunciar els retards de les administracions en pagar els seus proveïdors i per informar d'una concentració que faran properament davant el Congrés dels Diputats.
La pràctica totalitat dels mitjans digitals va reproduir algun dels teletips i, l'endemà molts mitjans escrits se'n feien ressó d'alguna forma. Com a mínim ho he detectat a El Mundo, Expansión, El Economista, El Periódico, El Punt, Levante, Las Provincias, Intereconomia, i Adn.
Cap d'aquests diaris, tot i l'espectacularitat de la xifra, recollia l'opinió de cap ajuntament. Cap d'ells contrastava la font d'Aepic. Si ho haguessin fet, s'haurien adonat que alguna cosa grinyolava.
I és que les xifres que donaven concordaven al 100% amb l'informe que va fer públic el Ministeri d'Economia a principis d'abril, i que recollia el deute viu de tots els ajuntaments d'Espanya a 31 de desembre de 2008. Confondre aquest endeutament global d'una administració amb el deute que té (financer en la seva major part) amb els seus proveïdors és d'una gran ignorància.
Desconec si el d'Aepic és ignorància o mala fe, però demostra un cop més un seriós problema que pateixen avui els mitjans de comunicació: El pseudoperiodisme que suposa omplir pàgines, de paper i a la web, amb la pràctica del copiar-retallar-enganxar un teletip d'agència sense cap mirament ni verificació. Abans he citat uns mitjans que havien caigut en la trampa d'Aepic i de les agències. Avui, demà .... passarà el mateix a altres mitjans. La crisi és de model.
De la jornada d'ACC1Ó a Girona em quedo amb alguns detalls. D'entrada, amb l'excel·lent ponènica del mestre de cerimònies, Xavier Marcet, conseller delegat de la consultoria d'Innovació LTC Project, que va posar el dit a la llaga de moltes empreses, que s'escuden en l'actual crisi per explicar la seva situació, quan en realitat ja la tenien a dins. I va donar alguns elements, bàsicament preguntes, perquè les empreses s'autoavalussin per fer front a la situació. Marcet, com molts dels que han viscut i treballat als EUA, va posar algun exemple de la seva capacitat per regenar-se davant la dificultat. També va recordar que moltes de les grans multinacionals americanes es van crear en moments de crisi profunda, com General Motors, fundada en la primera crisi de l'automòbil, o la logística Fbex, durant la crisi del petroli dels anys 70.
Però no cal anar als EUA per veure empreses rellevants sortides de la crisi. I a la jornada en vam tenir dos exemples molt propers. El primer, Casademont, la càrnia gironina nascuda de l'esperit de Jaume Casademont, que als anys 70 va decidir convertir el seu obrador en una gran empresa amb voluntat d'exportar a Europa. Eren temps de crisi, i a Europa van tardar a arribar-hi, però es van posicionar entre les principals empreses del sector a Espanya. Avui exporten als 5 continents prop de la meietat de la seva producció. I ara estan a punt de fer un pas de gegant, amb l'entrada en fase de producció d'una maquinària revolucionària,que accelera de 8 setmanes a només 24 hores el procés de curació de l'embotit (a la imatge el protopip ideat per Casademont amb l'IRTA i Metalquimia).
I finalment, Miquel Juncà. El fabricant de gelatines de Banyoles, nascut a la postguerra espanyola, per l'empenta de tres germans que van trencar amb dos cents anys de tradició familiar –venien d'una nissaga de músics– per dedicar-se a obtenir col·làgen de les restes de les pells de les adoberies que proliferaven a la ciutat en aquella època. Avui, són una de les principals empreses del món del seu sector i pioners en l'obtenció de col·làgen de salmó salvatge en una planta que han posat en marxa a les Illes Feroe.
Fa uns dies, al Valor Afegit del 33 els van fer un reportatge que val força la pena.
Poc després, en Marc Sureda, un emprenedor excompany del Diari de Girona, m'ha fet arribar novetats sobre la seva empresa, WATTPIC, que constaten les paraules de Serret. WATTPIC es dedica a la posada en funcionament de sistemes de seguiment solar amb "efecte veleta" que permeten reduir significativament el cost de generació de l'energia solar. WATTPIC –amb seu al Parc Tecnològic del Vallès i infraestructura de desenvolupament a Cassà i Llagostera– ha estat present fa uns dies en una fira a Hamburg, aquesta setmana es posiciona al mercat australià i d'aquí a uns dies viatjaran a California. Un exemple d'una pime amb una vida relativament jove i plenament internacionlitzada.
Demà al DdG trobareu informació sobre la jornada d'ACC1O... Algunes de les coses que s'hi han dit les podeu veure ja al blog de la Trina Milan
Els Premis Blocs Catalunya arriben a la seva segona edició. Impulsats per Stic.cat, s'entreguen el proper 2 d'octubre a Vic. Amb més de 600 blocs inscrits i més de 20.000 votacions, es constata la salut de la blogosfera en català. A banda de l'entrega de premis, prèviament hi haurà un llarga tarda on es potenciarà el networking entre blocaires i diverses ponències d'interés com les de Jordi Nadal (editor de la plataforma editorial de la UPF), Franc Ponti (professor a EADA), o Xavier Ferràs (director del centre d'innovació empresarial d'ACC1Ó). Als qui puguin, els recomnano assistir-hi. La jornada de l'any passat a Girona va resultar un èxit, tant pel contingut previ, com per l'àgil i emotiva entrega de premis.
Francesc Grau, consultor 2.0 i membre d'Stic.cat, explica a Sies tv què són i quin objectiu persegueixen els premis.
Recordo empresaris i responsables d'organitzacions patronals i col·legis professionals que, quan viviem en ple boom immobiliari, s'enfadaven quan els preguntaves si allò era una bombolla.... Et deien que bombolla, era allò de les "puntocom" perquè s'inflava el valor d'una cosa que no en tenia, i que en el mercat de l'habitatge l'immoble sempre tenia un valor. A més et recordaven que l'arribada d'immigrants, l'increment de les famílies monoparentals i l'arribada a la trentena dels nascuts en el babyboom dels 70 havia fet incrementar la demanda d'habitatge.....
Però també hi havia un altre factor. En el període 1998-2006, la major part dels compradors/deutors han estat persones amb ingressos mitjans i mitjans baixos que han pogut accedir al mercat perquè el preu del diners va mantenir-se molt baix (per sota la inflació) durant gairebé una dècada (el BCE intentava reactivar les economies d'Alemanya i França). L'anterior cicle immobiliari expansiu, el de 1987-1991, va tenir menor impacte macroeconòmic per una raó fonamental: els tipus d'interès estaven al 17 per 100 amb la qual cosa es van endeutar famílies i individus amb alt poder adquisitiu.
I el col·lectiu de població endeutat els últims anys és molt sensible a l'encariment dels préstecs i al deteriorament de la situació econòmica. Ho veiem avui: el nombre d'execucions hipotecàries a Girona s'ha duplicat el primer semestre, mentre que en poc més de 15 mesos 1.800 companyies gironines del sector de la construcció s'han vist obligades a tancar les portes.
Caldrà veure si l'estabilització de les xifres de compravenda i el petit creixement del mercat hipotecari es consoliden i podem dir que hem tocat fons.
En els darrers mesos he escoltat molts empresaris dir que no volen que l'administració faci res per ells; és més, arriben a dir que millor que no faci res, que si els deixen fer a ells i sense traves les coses anirien millor. És una posició de màxims, derivada de moltes de les traves que s'han trobat per posar en marxa alguns projectes. Avui, però m'agradaria destacar dos projectes que s'han posat en marxa des de la Generalitat, que crec que poden ajudar els empresaris, emprenedors i futurs emprenedors.
El primer és el portal INICIA. Es tracta d'un web perquè emprenedors i empresaris rebin el suport necessari durant tot el procés de creació, creixement i consolidació d'un proejecte empresarial. En aquest sentit, és remarcacble l'esforç per incloure un "banc de casos", on es recullen les experiències d'emprenedors.
El segon, és InterAcc1ó, unes jornades itinerants que arriben a la seva segona edició i que passarà pel Parc Científic i Tecnològic de Girona el proper 7 d'octubre. És un punt de trobada entre professionals d'empreses, emprenedors i experts. Us linko el programa de la sessió de Girona, del que destacaria el debat que mantindran Adriana Casademont, gerent de Casademont, SA, i Miquel Juncà, director d'Estratègia i Internacionalització de Miquel Juncà, SA.
La setmana passada vaig tenir l'oportunitat de conversar amb un veterà directiu empresarial sobre l'evolució de l'economia gironina les últimes dècades. En parlar dels beneficis que va suposar l'entrada a la UE, va expressar el seu malestar pel fet que a casa nostra l'economia submergida mantingui un pes tan elevat i que hi hagi empresaris que proposin pagaments "en negre". Hi coincideixo plenament. Els mateixos que manegen grans quantitats de diner B, al marge de la legalitat, ara s'irritaran per la pujada de l'IVA o altres impostos, ... un increment impositiu que potser no hauria fet falta si haguessin complert abans amb les seves obligacions fiscals. Mentre pensava en escriure aquest post, llegeixo que un grup de diputats francesos ha presentat al Parlament una proposta per suprimir els bitllets de 500 euros a tota la zona euro,com a mesura per lluitar contra el blanqueig de diner. Argumenten que després de la desaparició del bitllet de 1.000 dòlars, el de 500 euros és el de major valor que hi ha en circulació en el món, pel que serà molt utilitzat per les màfies.
Mentre a França es plantegen aquest tipus d'accions, Espanya continua essent el país del món amb més bitllets de 500 euros (una quarta part dels que circulen a la UE estan en sòl espanyol!). Segons el Banc d'Espanya, el 67% de l'efectiu que circula està en bitllets de 500 euros!, fins a un total de 110 milions de bitllets que sumen 55.969 milions. És escandalós. L'Agència Tributària fa temps que investiga les operacions amb aquest tipus de bitllets, amb resultats més aviat discrets. Segur que l'auge immobiliari ha ajudat a aquesta gran quantitat d'efectiu amb aquests bitllets, però no ho explica tot. Mentre hi hagi la consciència que Hisenda ens persegueix i que paguem massa impostos, dificilment acabarem amb aquestes pràctiques.
Fa uns deu anys, un excompany de facultat em va explicar que havia destinat 1 milió de pessetes (6.000 euros) en comprar dominis d'Internet amb la intenció de vendre'ls al cap d'un temps. Estava convençut que es podia fer milionari. Desconec quin rendiment haurà tret de la seva inversió, però cada vegada que s'anunciava una venda milionària d'algun domini pensava en ell. Pel que sembla, la crisi també ha arribat a aquest sector. Segons l'informe trimestral de la plataforma de comerç de dominis Sedo.com, el preu mitjà de venda dels dominis de primer nivell (.com, .net, .org, .biz e .info) va ser de 1.311 euros, un 32% menys que en el trimestre anterior.Per països, el ".de", d'Alemanya, va ser el més venut, amb un 60% de quota, mentre que l'espanyol ".es" només va tenir un 4% de quota de mercat, amb un descens trimestral de les vendes del 28,72%.El preu mitjà de venda de dominis de països va descendir entre el 15% i 40%. El domini més car venut a través de Sedo l'últim trimestre va ser "talk.com" per 360.802 euros, lluny de les vendes milionàries de fa uns anys.
Us deixo el top ten dels dominis més cars de la història:
# Sex.com - US$14 milions (Gen 2006)
# Games.com - US$10.7 M (Mar 2006)
# Juegos.com - US$10 M (Jun 2007)
# Fund.com - US$9.99 M (Mar 2008)
# Porn.com - US$9-9.5 M (Mar 2007)
# Business.com - US$7.5 M (Nov 1999)
# Diamond.com - US$7.5 M (Mai 2006)
# Beer.com - US$7 M (2004)
# Casino.com - US$5.5 M (Oct 2003)
# Toys.com - US$5.1 M (Mar 2009)
La Generalitat no parla de la possible fusió de les caixes de Girona, Tarragona i Catalunya. Les diputacions provincials respectives –que de facto són les que manen a les entitats– tampoc diuen res. Tot fa indicar que els contactes i les pressions per a una possible fusió segueixen endavant.
Algunes de les principals reticiències que la societat civil gironina a una fusió entre Caixa Girona i Caixa Catalunya són la pèrdua de la marca "Girona" i al desplaçament del centre de decisió, sobretot pel que fa a l'obra social, a Barcelona.
No són obstacles insalvables. En el projecte de fusió de les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, s'ha tingut en compte l'arrelament territorial de les respectives entitats. Així, es matindrà la marca comercial en poblacions d’històrica presència, que es compatibilitzaran amb una marca comercial nova per a la resta de la xarxa. Pel que fa a l’obra social, el projecte inicial preveu la creació d’uns consells territorials per proposar, impulsar i fer un seguiment en els territoris tradicionals de la política de suport a les obres pròpies, de proximitat a les entitats i d’atenció a projectes d’interès específics de cada zona, en proporció als volums de dotació que han vingut efectuant cada caixa al llarg dels darrers anys.
Una altra de les queixes, sobretot dels empresaris gironins, pel que fa a la participació de Caixa Girona en una operació d'integració és que la suma de les entitats perjudicaria les pimes, en limitar el crèdit que la nova entitat donaria a una mateixa empresa, que avui treballa amb dues caixes. El professor de la UdG Lluís Planas intentava desmuntar aquesta tesi aquesta setmana en un article a La Vanguardia: "Thomas Bloch (Goethe Universität, Noviembre 2008) ha investigado los efectos de las fusiones de cajas sobre las pymes. Destaca que en los últimos quince años se ha reducido en más del 50% el número de entidades crediticias alemanas, aunque las Sparkassen mantienen una sana vitalidad con más de 16.000 oficinas y de un cuarto de millón de trabajadores. Los datos no dejan lugar a dudas, las fusiones son neutrales para las pymes y no han provocado ningún cambio respecto a las facilidades de acceso al crédito".
Una altra cosa és si, com alerta CiU, el Govern està instant una fusió amb l'objectiu de "salvar" Caixa Catalunya, perjudicant els interessos de les altres dues caixes, més sanejades. Mentre Sabadell i Terrasa són caixes de dimensions similars, en el cas de la fusió Catalunya-Girona-Tarragona la desproporció és més que evident... D'altra banda, on està escrit que la fusió que interessi a Caixa Girona és aquesta? Pot ser n'hi ha alguna de més interessant... Al final, com a client esperes que la teva entitat financera t'ofereixi els millors productes, i com a gironí, que el dividend social reverteixi en el territori. Una i altra cosa són possibles amb una caixa independent, però també amb una caixa fusionada.
Feia dies que tenia pendent un post sobre Historias de un corresponsal económico, del periodista bisbalenc Martí Saballs. Escrita en primera persona, dóna les claus per entendre les últimes crisis, que ell va passar als Estats Units, l'Argentina o a casa nostra. Amb un llenguatge àgil, queden claríssims els motius que van desencadenar bombolles com la dels "puntcom" o la "immobiliària". També ens mostra la dificultat per detectar la bombolla quan s'està en plena voragine expansiva. I és que la memòria és fràgil, i moltes crisis reprodueixen els errors d'altres d'anteriors...
Sobre les puntcom escriu: “Las puntocom eran absolutamente novedosas. Eran la moda porque aportaban ilusión. El mundo se cegó ante su aparición y colocó mucho dinero en manos de estos emprendedores. El capital riesgo y los fondos de inversión especializados en nuevas tecnologías no querían perder la oportunidad de sacar partido a ese potnecial El dorado. La bolsa se erigió cómo la fórmula para ganar dinero fácil y los inversores, hasta los más pequeños, creyeron que poner el dinero en una OPV sería una garantía de éxito, sin reparar en que casos como Microsoft son la excepción. En poco tiempo se multiplicaron y pusieron de moda los fondos especializados sólo en empresas tecnológicas de alto crecimiento y riesgo. La cuenta de resultados no importaba. Muchas no ajustaron sus costes como podían haberlo hecho, empezando por los de márketing. Los ingresos eran indefinidos y los planes de negocios, muy dispersos y avasalladores.... Nadie se preguntaba en sus previsiones qué podía ocurrir si alguna variable no funcionaba. No existía una opción B. Para muchas de esas compañías fue todo o nada”.
M'agrada especialment l'explicació de la seva visita a la casa de John Kenneth Galbraith, “considerado históricamente uno de los grandes economistas de la izquierda americana más cercana a la socialdemocracia clásica europea” . “En sus análisis de las crisis financieras deduce que, cuanodo el gobierno deja hacer excesivamente, no vigila lo que debería, los mercados extralimitan sus poderes y se crean burbujas que acaban explotando. Sobre política monetaria, siempre consideró que los bancos centrales al anteponer en exceso la lucha contra la inflación, si suben demasiado aceleradamente los tipos, pueden acabar perjudicando el crecimiento y la creación de empleo. Una discusión que ha existido y siempre prevalecerá, sobre todo cuando los bancos centrales se acaban convirtiendo en la diana más fácil de la críticas”. Em quedo amb una de les frases de Galbraith a Saballs: "No creo en la racionalidad de los mercados financieros. Ciertamente, no creo en la racionalidad de las personas que participan en los mercados. Asumo la irracionalidad de los mercados como algo normal".
El propi autor s'encarrega de contraposar altres opinions d'economistes que van en direcció contrària, com Robert Fogel, premio Nobel de 1993:
- "Tengo miedo al exceso de burocratización en los gobiernos y las grandes empresas, que da lugar a la corrupción"
- "Los países desarrollados debene poner los mimbres para que una gran mayoría de su población trabaje en la industria de alta tecnología, para poder ocmpetir con otras naciones emergentes".
- "Más de cien años de experiencia permiten afirmar que el gobierno debe interferir lo menos posible en la economía. El gobierno tiene que dedicarse a que los beneficios del crecimiento económico se distribuyan razonablemente. Este no es un problema trivial. Habrá muchos perdedores. Mucha gente se encontrará en la industria equivocada en el momento equivocado".
- "Uno de los hechos mas revolucionarios de los últimos cien años es la cración de la industria de ocio para las masas. Y seguirá".
I per acabar, una selecció d'opinions de Martí Saballs:
- "Siempre hay que denunciar el gasto superfluo que realizan aquellos que deben dar ejemplo de austeridad y sobriedad, sobre todo cuando trabajan con dinero del contribuyente"
- "Georges Soros se había hecho famoso por algo que me parecía estremecedor: haber hundido la libra esterlina, ganando mil millones de dólares en el empeño. Luego se ha trabajado su imagen ante la opinión pública gracias a sus obras de filantropía y a arremeter contra el capitalismo salvaje del cual él ha sido siempre su primer usuario".
- "Vivimos en una sociedad en la que a un emprendedor aún se le ve como un bicho raro"
- "Desde mi primer aterrizaje (en Argentina), en junio de 2001, comprendí por primera vez que es un país en profunda recesión. Primero, los precios. Un café con leche –tres pesos, que equivalían a otros tantos dólares– , los alimentos de primera necesidad y las carreras en taxi. En aquel momento aprendí que la fórmula del café es la mejor para saber si un país vive por encima de sus posibilidades".
- "Llegó un momento en que endeudarse no costaba dinero ya que el tipo de interés que ofrecía la entidad financiera, una vez sumado el diferencial que aplicaban los bancos sobre el Euríbor, llegó a colocarse por debajo del IPC".
- "La teoría hipotecaria daba una regla vinculante muy simple: no ofrecerán hipotecas que supongan más del 30% de los ingresos netos anuales de una unidad familiar y que no representen más de un 80% del precio de la vivienda.... cuantas entidades dieron hipotecas por el 90, el 100, o el 120% del capital. Cuántas trasparsaron la lína del 30%, y si no la traspasaron, cuántas valoraron e informaron al cliente cómo podía afectar una subida de los tipos de interés al pago mensual de la hipoteca.... ¿Po qué el Banco de España y/o gobierno no impusieron normas destinadas a conrolar estos excesos? En España, a diferencia de Estados Unidos, la garantía hipotecaria no es solo la vivienda, sino el resto del patrimonio del cliente y su avlador. Quizás no se otorgaron hipotecas subprime, pero sí hubo hipotecas basura".
- "En verano de 2008, tras mi paso por Estados Unidos y antes de ir a pasar unos días a Londres a casa de unos amigos, pude comparar hasta dónde se habían disparado los precios de un restaurante medio en un pueblo medieval como Peratallada. Dos presonas, primer y segundo plato, postre, café, pan con tomate y agua. Precio para dos: 75 euros. Muy similar a comer en un restaurante similar, incluso étnico y en los ¿En cuántas zonas con encanto de España paso lo mismo? En Peratallada, como otros muchos lugares similares, se han multiplicado en los últimos diez años el número de restaurantes. Paradójicamente y frente a lo que deberían dictar las leyes invisibles del mercado, a mayor oferta, los precios deberían haber sido más competitivos. Pues no. Todos quisieron aprovecharse de la euforia y los precios se fueron por las nubes".
Fa pocs dies la patronal gironina va celebrar un acte de reivindicació empresarial sota el nom de "Crit de l'empresari gironí". Presentaven un decàleg de mesures per sortir de la crisi. Com va dir el president de la CEOE, cada setmana assisteixo a actes similars arreu d'Espanya. Segur que tenen raó en moltes de les seves demandes (execució d'infraestructures compromeses,que els governs compleixin amb els terminis de pagament, l'excessiva burocratització de l'administració i lentitud de la justícia...), però la manera de presentar-ho no els ajuda. Crec en l'empresa i l'empresari com a agent generador de llocs de treball i de riquesa. No m'agrada que es generalitzi i se'ls presenti com un col·lectiu que s'aprofiten dels treballadors... Hi ha empresaris compromesos amb la seva plantilla i n'hi ha que no. Però quan el president de la FOEG diu que "les empreses no poden suportar més la despesa que representen les indemnitzacions per acomiadament", pretén un canvi de regles de joc a mig partit. La legislació laboral espanyola és irracional. Hi ha una vintenta de tipologies de contractes diferents i contempla indemnitzacions força més elevades que en la mitjana de la UE. És lícit i recomanable racionalitzar el caos de la contractació. Ara bé, no poden pretendre canviar les condicions dels empleats que ja hi ha en plantilla... Quan els van contractar sabien quines eren les regles del mercat de treball. Si el treballador no fa falta, ara toca complir-les.
Dels dirigents patronals que van parlar dilluns, només Joan Molas, de la Confederació d'Hosteleria de Catalunya, va recomanar fer autocrítica. La resta, bàsicament es van dedicar a carregar contra l'administració (gairebé sempre amb raó). Però criticar els altres sense mirar que fas malament a casa teva fa que t'acabin veien com un ploramiques.
Acabo amb una frase de l'antic president de la FOEG, Joan Fausto Martí, mort fa pocs mesos. La va pronunciar l'abril de 2008 i explica, en part, perquè estem com estem: "Ha arribat un moment que no es pot parlar amb cap empresari que no tingués una secció immobiliària. Hi ha empresaris que "han descuidat" les indústries per aproftar el boom de la construcció".
En el suplement Economia i Empresa de Diari de Girona d'avui publiquem una entrevista amb Dídac Lee. Em quedo amb una frase sobre el fet d'emprendre: "no m'agrada donar consells per què cada cas és diferent, però segons la meva opinió hi ha dues claus: la passió i ser humil". En el mateix suplement, tres pàgines més endavant fem referència a un estudi d'Adecco, que assenyala que pràcticament la meietat dels aturats catalans es planteja fer una oposició, mentre que només el 30% consideraria autoocupar-se i establir-se com a autònom o crear una empresa. Divendres a la nit, en un programa de TV Girona, el vicepresident de la Cambra de Comerç Jaume Fàbrega, assenyalava les dificultats que tenen els empresaris i del poc reconeixement social que tenen. Explicava que en un acte amb estudiants d'Empresarials, quan va preguntar quans volien ser empresaris només un va aixecar la mà. Espero que no ens convertim en un país de funcionaris. Fan falta empresaris per crear llocs de treball. Dídac Lee parlava de passió. Enllaço dos videos d'empresaris gironins apassionats d'un sector, el de la moto, que no passa pel seu millor moment i que, a diferència del dels cotxes, no sembla ser considerat estratègic.
RIEJU
GAS GAS
Catalunya s'ha desmarcat dels ajuts del govern central i les marques a la compra de cotxes. Tot i que la Generalitat fa mesos que apostava per l'aprovació d'ajuts directes al comprador per incentivar la demanda, Diu Huguet que fins que Catalunya no tingui un finançament just, les arques de la Generalitat no estan per alegries.
Els ajuts als compradors de cotxes és una de les mesures anticrisi de Zapatero, que davant la caiguda dels ingressos de l'Estat, no té altre remei que fer emissions de deute públic. Catalunya no es queda enrere i cada setmana veiem com fa el mateix. De fet, és la comunitat autònoma de l'Estat més endeutada i aquest any no rebaixarà el seu endeutament.
Si el sistema de finançament autonòmic fos més just amb Catalunya, rebaixariem aquesta llosa? Segurament. Però el sistema, pactat al seu dia amb el govern elegit per la majoria de catalans, és el que és. I mentre es negocia el nou... què fem?
César Cantalapiedra i Susana Borraz (Consultors d'AFI) apunten al nº 208 de Cuadernos de Información Económica que edita Funcas, que "la crisi econòmica probablement frustarà les expectatives de millora dels governs regionals que veuran com el nou model els segueix resultant insuficient si no apliquen polítiques de major eficiència en la despesa". Sabem si la despesa de la Generalitat és avui més eficient?
Si serem l'últim país del nostre entorn en sortir de la crisi, tota la despesa pública generada per intentar paliar els efectes de la pròpia crisi s'haurà de finançar o amb pujades d'impostos o amb més deute públic. El problema és que això redueix el diner disponible en el mercat per per al consum i inversió de famílies i empreses.
El panorama no és gens optimista, però posats a endeutar-nos, recordem que el deute púlic de l'Estat és molt més barat (a principis d'any prop d'un 1% per sota el cost mig de les comunitats autònomes) i amb major capacitat de col·locació en els mercats de capitals.
Làia Fàbregas (Anglès, 1963) acaba de publicar I ara, què faig? Es tracta d'una guia per orientar aquelles persones que acaben de quedar-se a l'atur per primera vegada. A banda d'agrupar en un únic volum una pila d'informació disponible i ja publicada, també intenta donar la volta a una situació que per a molts és dramàtica. Convertir-te en víctima d'una situació no serveix de res: «Estar a l’atur no és un càstig; hom el pot convertir més aviat en un repte», assegura Fàbregas.
La Làia és també directora del documental "501", presentat fa uns mesos i que recull les històries d'extreballadores de la Levi's a Bonmatí, que fa uns anys va tancar les seves portes en un dels casos més sonats de deslocalització industrial a les comarques gironines. Amb guió de la meva excompanya de feina Cristina Valentí, és una obra que val realment la pena.
La fotografia forma part de l'estudi de PWC al que feia referència ahir. Desconec on i quan ha estat feta. El que si sé és que dificilment es podria fer avui a casa nostra. M'agrada fullejar diaris, però admeto que cada vegada més els consulto a Internet. Si el paper està perdent terreny, seran capaces les indústries periodístiques de generar ingressos per fer una transició digital mantenint les actuals estructures de personal? Avui, CCOO havia convocat una jornada de mobilització en defensa de l’ocupació en els mitjans de comunicació i pel manteniment d’una premsa plural com a garantia del dret dels ciutadans a rebre una informació de qualitat. Al meu mitjà ningú en tenia coneixement, tot i que aquest és el sindicat que ens assessora en les negociacions laborals amb l'empresa. Dubto que la protesta tingui massa repercussió. Molts professionals estan preocupats pel seu futur, però són molt pocs es pregunten sobre quin serà el futur del periodisme.
Acabo amb dues cites. La primera recuperada d'un anterior post, de John Gisby (Yahoo) recollida al llibre El último ejemplar del New York Times. El futuro de les periódicos en papel, de Vittorio Sabadin. Segons Gisby, "si als joves de 21 anys els fan dos ofertes de treball, una en premsa tradicional i l'altra en creació i distribució de continguts a la xarxa, la gran majoria escollira el web. Una bona manera de descobrir si una indústria està en crisi o no és preguntar-se el que un decidiria fer als 21 anys". La segona, d'Enrique Dans: "Un periódico de hoy es prácticamente idéntico a uno de 1995, cuando la red empezaba a despertar en su popularidad, y salvo detalles meramente anecdóticos, a uno de 1800. Para un joven de hoy, comprar un pedazo de un árbol muerto sobre el que se han estampado las noticias que sucedieron ayer y sobre el que no se puede hacer clic ni participar de ninguna manera es algo completamente carente de sentido. Y cada día más, ese declive generacional que podría haber dado tiempo a los periódicos a adaptar su modelo de negocio ya no ocurre únicamente con los jóvenes".
El gràfic correspon a un informe elaborat per PriceWaterhouseCoopers sobre el futur dels diaris i elaborat a partir d'entrevistes a directors i anunciants, així com un enquesta a prop de 5.000 lectors. Crec que és una bona fotografia del sector.
Algunes de les conclusions de l'informe són:
- Les edicions online, que tenen un gran potencial de creixement (molt major que les de paper), tot just van representar el 2008 entre el 3 i el 20% del total d'ingressos dels diaris.
- Els lectors de les edicions en paper es mostren lleials al producte, li atribuïxen gran importància a les anàlisis i el valor afegit dels continguts i el 100% està disposat a pagar pel diari en paper. En canvi, a la web, aquest percentatge baixa fins al 62%.
- La supervivència del sector passa per una profunda reflexió dels seus model de negoci i estructura. El mercat publicitari evoluciona cap a les campanyes multiplataforma, pel que els periòdics haurien de desenvolupar noves estratègies multimèdia, basades en les noves tecnologies i donades suport per nous canals de distribució de continguts.
Aprofitant la celebració del Primer de Maig, la Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris, ha fet públic un decàleg d'actituds contra la crisi. El seu president, l'Ignasi Buqueras, insisteix i hi concideixo que, el camí per per superar la crisi no ha de passar per un retrocés en matèria de flexibilitat i de conciliació de la vida personal, familiar i laboral; ni per prolongar les jornades de treball.
Aquí va el decàleg:
1. Anar tasca per tasca. Per millorar la qualitat del nostre treball, és recomanable apuntar totes les tasques i concentrar-se en elles una a una, abordant-les de principi a fi . Si així ho fem guanyarem en perspectiva i en control del nostre propi temps. Intentar fer tot a la vegada no funciona.
2. Protegir-se del correu electrònic i del mòbil. Per gestionar bé el dia a dia en el nostre treball, cal saber organitzar les agendes i eliminar, per exemple, les reunions, actes, i viatges que siguin prescindibles. També hem de defensar-nos del correu electrònic i del mòbil; és important planificar espais en els quals es tanca el correu i es fa el treball concentrat i serè. Mirar cada cinc minuts si entra alguna cosa només serveix per distreure's i estar tens.
3. Organitzar millor la jornada. Per començar, cal ser puntuals. A Europa i Estats Units solen començar la jornada a les vuit i dedicar mitja hora a menjar; a Espanya fins a passades les nou no arrenquem, fem descans per al cafè i dinars de dues hores, i la càrrega de treball entre el matí i la tarda està descompensada. Tot això és fatal per a la productivitat, i per tant per sortir de la crisi.
4. Reunir-se amb efectivitat. Les reunions han de ser més curtes i involucrar a menys persones; celebrar-se al matí o a primeres hores de la tarda; preparar-les amb antelació i que no es converteixin en discussions inútils sobre assumptes de poca importància. Igual que es fixa una hora de començament cal fixar també hora de finalització., i complir-les
5. Dirigir per objectius. Als empleats cal valorar-los pels resultats. mesurar-los per objectius concrets, recompensant als més eficaços i reconduint als quals no ho són.
6. Promoure el talent. El talent no només es busca en el procés de selecció, també es desenvolupa dins de l'empresa i després cal mantenir-lo, no només evitant que els treballadors més preparats se'n vagin a una altra empresa sinó tenint sempre present que un treballador descontentament redueix considerablement la potencialitat del seu talent. No oblidem que del talent depèn l'èxit, hi hagi o no bonança econòmica.
7. Adaptar-se a la nova realitat. Si no volem treballar a cegues, cal pressionar als directius perquè proporcionin directrius, saber què esperen d'un mateix.
8. Treballar en equip. Cal lluitar junts, unir forces per tirar endavant.
9. Motivar als treballadors. Estimular-los, inspirar-los, fomentar que tinguin iniciatives pròpies donant llibertat a la creativitat. L'empresa i el treballador han de formar un tot. Es fa necessari potenciar les mesures de conciliació i flexibilitat per elevar la seva motivació; rendeixen més quan guanyen temps per a la seva vida privada i quan se'ls concedeix major capacitat de decisió i responsabilitat.
10. Pensar en positiu. Una crisi és sempre una oportunitat per millorar. Amb més de quatre milions d'homes i dones sense feina, la racionalització dels horaris, normalitzant-los amb els d'altres països de la Unió Europea, portarà indubtables beneficis de motivació per als treballadors i treballadores que ens poden donar l'oportunitat d'avançar en la millora del nostre sistema productiu, fent-lo definitivament més competitiu.
Una de les lectures que tinc pendents és "Economía Humanista", del professor, escriptor, acadèmic i economista José Luis Sampedro.
Avui l'han fet doctor honoris causa per la Universitat de Sevilla. El seu discurs d'investidura va ser prolífic en sentències lapidàries. Ja avanço que pràcticament no estic d'acord amb cap i espero poder dedicar-li un altre post un cop llegida la seva última obra. Transcric part del contingut del seu discurs:
"No és que el capitalisme sigui dolent, sinó que està esgotat"
"Al segle XX la població de la Terra s'ha triplicat, mentre que els recursos no es tripliquen sinó que es destrueixen"
"Estats Units té por i prefereix sacrificar la llibertat, que tant de temps ha costat aconseguir, per la seguretat, que d'altra banda és una seguretat il·lusòria"
"El sistema està a la defensiva, busca solucions que són repetició d'altres i es comenda la seva recerca als mateixos que han creat els problemes"
«Estem en un moment comparable al de Roma amb els bàrbars".
"La Unió Europea té poc d'unió i més d'entesa entre mercaders"
"El capitalisme ho converteix tot en mercaderia".
"L'home ja no és la mesura de totes les coses, sinó els diners; i això és una de les causes de la ruïna del sistema, per oblidar altres valors"
Llegeixo a l'excel·lent 233.com un post sobre el periodista de The Guardian, Jeff Jarvis. Assegura que la crisi actual és, en realitat, una gran reestructuració de l'economia basada en un canvi fonamental a la societat provocat per les noves formes de relació entre persones. Aquest procés suposarà la desaparició o almenys la reconversió de moltes activitats.
I parlant de Jarvis, penjo un parell de videos elaborats per Jonathan Jarvis, en el que és una fantàstica explicació sobre la crisi creditícia:
L'Institut d'Estudis de la Seguretat (IDES) recomana en un estudi que s'incrementi la factura de l'aigua i s'ajusti al seu preu real, per poder fer front a les conseqüències del canvi climàtic i de l'augment demogràfic. Alerta que des que es van fer les últimes grans obres hidràuliques de Catalunya, en els anys setanta, la població catalana ha augmentat un 25 per cent i la pluviometria ha disminuït un 20 per cent.
El director tècnic de la revista "Tecnologia de l'aigua", Ramón Queralt, defensa que "és necessari determinar els costos de l'aigua" i trobar la forma d'"imputar-los als actors implicats". Al mateix temps apunta l'increment del preu de l'aigua en la factura domèstica afavorirà "el consum racional", perquè, segons la seva opinió, "actualment la major part de la gent té la factura domiciliada i ni tan sols sap el que li costa l'aigua".
L'informe també defensa la necessitat d'equiparar els preus de l'aigua en les diferents localitats espanyoles, ja que els nivells varien des dels 0,37 euros de les localitats on l'aigua és més barata i els 2,14 euros de les ciutats més cares. El preu mitjà de l'aigua a Catalunya és d'1,31 euros per metre cúbic, per damunt de la mitja espanyola, situada en 1,18 euros el metre cúbic.
Però els preus espanyols més alts estan molt per sota dels 4 euros per metre cúbic que paguen els ciutadans danesos. L'exemple danès és «modèlic», segons Queralt, perquè "és l'únic país que s'ha pres seriosament la Directiva marc de l'Aigua (DMA), que defensa que el preu que paguen els consumidors domèstics a industrials de l'aigua ha d'ajustar-se al seu valor real per garantir la sostenibilitat financera de la política de l'aigua i per incentivar l'ús eficient d'un recurs escàs.
