Catalunya s'ha desmarcat dels ajuts del govern central i les marques a la compra de cotxes. Tot i que la Generalitat fa mesos que apostava per l'aprovació d'ajuts directes al comprador per incentivar la demanda, Diu Huguet que fins que Catalunya no tingui un finançament just, les arques de la Generalitat no estan per alegries.
Els ajuts als compradors de cotxes és una de les mesures anticrisi de Zapatero, que davant la caiguda dels ingressos de l'Estat, no té altre remei que fer emissions de deute públic. Catalunya no es queda enrere i cada setmana veiem com fa el mateix. De fet, és la comunitat autònoma de l'Estat més endeutada i aquest any no rebaixarà el seu endeutament.
Si el sistema de finançament autonòmic fos més just amb Catalunya, rebaixariem aquesta llosa? Segurament. Però el sistema, pactat al seu dia amb el govern elegit per la majoria de catalans, és el que és. I mentre es negocia el nou... què fem?
César Cantalapiedra i Susana Borraz (Consultors d'AFI) apunten al nº 208 de Cuadernos de Información Económica que edita Funcas, que "la crisi econòmica probablement frustarà les expectatives de millora dels governs regionals que veuran com el nou model els segueix resultant insuficient si no apliquen polítiques de major eficiència en la despesa". Sabem si la despesa de la Generalitat és avui més eficient?
Si serem l'últim país del nostre entorn en sortir de la crisi, tota la despesa pública generada per intentar paliar els efectes de la pròpia crisi s'haurà de finançar o amb pujades d'impostos o amb més deute públic. El problema és que això redueix el diner disponible en el mercat per per al consum i inversió de famílies i empreses.
El panorama no és gens optimista, però posats a endeutar-nos, recordem que el deute púlic de l'Estat és molt més barat (a principis d'any prop d'un 1% per sota el cost mig de les comunitats autònomes) i amb major capacitat de col·locació en els mercats de capitals.
UGT de Catalunya va fer públic un nou estudi, en aquest cas relatiu a la Contractació del 3er Trimestre del 2008. Posa xifres a les sensacions que tenim, que la contractació indefinida va a la baixa, que l'atur augmenta, etc.
Algunes dades de Girona:
- Que s'hi fan menys contractes que la mitjana catalana en relació al seu pes poblacional (el 9.41% dels contractes per més del 10% de la població)
- Que Girona, juntament amb Lleida, han sigut les úniques dues províncies que han celebrat més contractes en aquest tercer trimestre que en el segon.
- Que és la demarcació amb més percentatge de contractes indefinits (+ d'un 16%).
Posats a ser optimistes, em quedo amb un detall: «el personal administratiu (21,7%) i el de restauració (19,1%) són les ocupacions amb un major percentatge de contractes indefinits.Aquestes dues ocupacions es situen per sobre del percentatge d’indefinits de la mà d’obra altament qualificada (16,9% d’indefinits)"
Es desmunta així un tòpic que vincula les feines que requereixen una major qualificació professional amb contractes estables i indefinits.
Aquest mateix estiu, la UGT presentava un altre estudi a Girona en el que també es tirava per terra un altre tòpic. Segons aquell informe, «les dones estrangeres que treballen en el sector serveis tenen menys possibilitats de quedar-se sense ocupació que els nacionals que treballen en el comerç».
Pot ser només una anècdota, però estudis com aquests ajuden a trencar estereotips. Hi ha frases que repetim periodistes, polítics i els propis sindicalistes, que acabem creient certes per simple reiteració.
He tornat a la feina en una setmana carregada d'actes i de presentació d'estudi i de dades. En pocs dies he pogut escoltar el conseller Antoni Castells, el mediàtic blogaire Leopoldo Abadía, el president de Pimec Josep González, el professor de la UdG Modest Fluvià, el degà dels enginyers tècnics industrials gironins Narcís Bartina i el president dels promotors Joan Antoni Prat.
Comencem pel final. Els promotors continuen entestats en què l'únic problema és financer, que no hi ha finançament per a compradors i promotors. A aquestes alçades no passaria res si admetessin que abans que la financera, aquí ja teníem una crisi immobiliària de dimensions descomunals. En la mateixa conversa, els enginyers tècnics comentaven la falta de professionals que tenen les empreses gironines. Em quedo amb una reflexió de Bartina, que més o menys deia: "Estem vivint en la societat de la immediatesa, ... tot ho volem ja... allò que requereix un esforç, un temps perquè doni fruit (com els estudis d'enginyeria) no interessa.
Pel que fa al professor Fluvià, en la presentació de l'estudi FOEG va assenyalar que pinten bastos. Molt més del que ens avisen els analistes.
Leopoldo Abadía va fer la conferència inaugural (o final, no recordo) d'un postgrau sobre finances i banca. Va explicar el que ve explicant des de fa mesos al seu blog i a tot arreu allà on el criden. El seu sentit de l'humor va despertar somriures en un auditori en el que, segur, hi havia algun comercial d'entitat financera que d'aquí a un temps intentarà vendrens un producte d'inversió que nosaltres mai entendrem, perquè ell tampoc entén....
I finalment Castells. M'agrada el conseller. Perquè fa una radiografia clara de la situació. Perquè admet que a banda de la financera hi ha una important crisi de l'economia real.I perquè és optimista (crec que execessivament) sobre les oportunitats que Catalunya surti reforçada d'aquesta siuació.
Mentre assisteixo a actes i conferències com aquests, les empreses gironines no paren de tenir problemes i les xifres d'atur posen els pèls de punta...
Però al final, al país sembla que li interessen més el futur d'una òssa a la Vall d'Aran i la televisió del cotxe del president del Parlament.
La ilustració d'aquest post està extreta de elobjetivo
El conseller delegat del Sabadell va destapar la caixa dels trons a finals de la setmana passada en una conferència a Esade en la que apostava per processos de fusió entre les caixes d'estalvi de menor dimensió. Sobre aquest incident, reflexionava Marcos Lamelas, de l'agència Efe, en un interesantíssim article que publicava Diari de Girona (Les caixes catalanes i el vestit nou de l'emperador) en el que ens recorda la profunda relació entre algunes d'aquestes entitats i els poders públics (partits polítics). Tal i com diu Lamelas, "Catalunya és l'única comunitat autònoma amb deu caixes d'estalvis i mentre a la resta d'Espanya s'han fet fusions creant grans grups com a Galícia, Comunitat Valenciana o Andalusia, el tema és tabú entre els catalans.
Cap servei d'estudis ni universitat publica treballs acadèmics explorant la possibilitat d'una fusió de caixes catalanes i la classe política en tot el seu espectre eludeix el tema com si fos la pesta".
Tot i que Lamelas té raó, la seva reflexió es basa únicament en termes econòmics. Les caixes d'estalvis han tingut un creixement espectacular en les dues darreres dècades i han demostrat la seva eficiència. Caldrà veure com respondran ara a l'escenari que s'ha començat a plantejar en les entitats financeres. D'altra banda, hi ha la seva obra social, normalment molt vinculada al territori i autèntic element diferenciador d'aquestes entitats.
Una altra característica, aquesta negativa, és la seva transparència. És cert que en els darrers anys s'han fet passos endavant, però encara queda molt camí per recòrrer. Molts bancs m'han convidat a seguir en directe la seva junta general d'accionistes, però les assemblees generals de les caixes -moltes d'elles impulsades per diputacions provincials- es segueixen fent a porta tancada.
Més elements al debat, els aporta el professor d'Economia Gonzalo Bernardos. En un article a El Periódico, (Al rescat) preveu que en els propers dos anys alguna de les grans caixes acudiran al rescat d'algunes de les més petites davant la seva «escassa capacitat creditícia», a més d'«un problema de gestió».
