Recordo empresaris i responsables d'organitzacions patronals i col·legis professionals que, quan viviem en ple boom immobiliari, s'enfadaven quan els preguntaves si allò era una bombolla.... Et deien que bombolla, era allò de les "puntocom" perquè s'inflava el valor d'una cosa que no en tenia, i que en el mercat de l'habitatge l'immoble sempre tenia un valor. A més et recordaven que l'arribada d'immigrants, l'increment de les famílies monoparentals i l'arribada a la trentena dels nascuts en el babyboom dels 70 havia fet incrementar la demanda d'habitatge.....
Però també hi havia un altre factor. En el període 1998-2006, la major part dels compradors/deutors han estat persones amb ingressos mitjans i mitjans baixos que han pogut accedir al mercat perquè el preu del diners va mantenir-se molt baix (per sota la inflació) durant gairebé una dècada (el BCE intentava reactivar les economies d'Alemanya i França). L'anterior cicle immobiliari expansiu, el de 1987-1991, va tenir menor impacte macroeconòmic per una raó fonamental: els tipus d'interès estaven al 17 per 100 amb la qual cosa es van endeutar famílies i individus amb alt poder adquisitiu.
I el col·lectiu de població endeutat els últims anys és molt sensible a l'encariment dels préstecs i al deteriorament de la situació econòmica. Ho veiem avui: el nombre d'execucions hipotecàries a Girona s'ha duplicat el primer semestre, mentre que en poc més de 15 mesos 1.800 companyies gironines del sector de la construcció s'han vist obligades a tancar les portes.
Caldrà veure si l'estabilització de les xifres de compravenda i el petit creixement del mercat hipotecari es consoliden i podem dir que hem tocat fons.
Fa pocs dies la patronal gironina va celebrar un acte de reivindicació empresarial sota el nom de "Crit de l'empresari gironí". Presentaven un decàleg de mesures per sortir de la crisi. Com va dir el president de la CEOE, cada setmana assisteixo a actes similars arreu d'Espanya. Segur que tenen raó en moltes de les seves demandes (execució d'infraestructures compromeses,que els governs compleixin amb els terminis de pagament, l'excessiva burocratització de l'administració i lentitud de la justícia...), però la manera de presentar-ho no els ajuda. Crec en l'empresa i l'empresari com a agent generador de llocs de treball i de riquesa. No m'agrada que es generalitzi i se'ls presenti com un col·lectiu que s'aprofiten dels treballadors... Hi ha empresaris compromesos amb la seva plantilla i n'hi ha que no. Però quan el president de la FOEG diu que "les empreses no poden suportar més la despesa que representen les indemnitzacions per acomiadament", pretén un canvi de regles de joc a mig partit. La legislació laboral espanyola és irracional. Hi ha una vintenta de tipologies de contractes diferents i contempla indemnitzacions força més elevades que en la mitjana de la UE. És lícit i recomanable racionalitzar el caos de la contractació. Ara bé, no poden pretendre canviar les condicions dels empleats que ja hi ha en plantilla... Quan els van contractar sabien quines eren les regles del mercat de treball. Si el treballador no fa falta, ara toca complir-les.
Dels dirigents patronals que van parlar dilluns, només Joan Molas, de la Confederació d'Hosteleria de Catalunya, va recomanar fer autocrítica. La resta, bàsicament es van dedicar a carregar contra l'administració (gairebé sempre amb raó). Però criticar els altres sense mirar que fas malament a casa teva fa que t'acabin veien com un ploramiques.
Acabo amb una frase de l'antic president de la FOEG, Joan Fausto Martí, mort fa pocs mesos. La va pronunciar l'abril de 2008 i explica, en part, perquè estem com estem: "Ha arribat un moment que no es pot parlar amb cap empresari que no tingués una secció immobiliària. Hi ha empresaris que "han descuidat" les indústries per aproftar el boom de la construcció".
Làia Fàbregas (Anglès, 1963) acaba de publicar I ara, què faig? Es tracta d'una guia per orientar aquelles persones que acaben de quedar-se a l'atur per primera vegada. A banda d'agrupar en un únic volum una pila d'informació disponible i ja publicada, també intenta donar la volta a una situació que per a molts és dramàtica. Convertir-te en víctima d'una situació no serveix de res: «Estar a l’atur no és un càstig; hom el pot convertir més aviat en un repte», assegura Fàbregas.
La Làia és també directora del documental "501", presentat fa uns mesos i que recull les històries d'extreballadores de la Levi's a Bonmatí, que fa uns anys va tancar les seves portes en un dels casos més sonats de deslocalització industrial a les comarques gironines. Amb guió de la meva excompanya de feina Cristina Valentí, és una obra que val realment la pena.
UGT de Catalunya va fer públic un nou estudi, en aquest cas relatiu a la Contractació del 3er Trimestre del 2008. Posa xifres a les sensacions que tenim, que la contractació indefinida va a la baixa, que l'atur augmenta, etc.
Algunes dades de Girona:
- Que s'hi fan menys contractes que la mitjana catalana en relació al seu pes poblacional (el 9.41% dels contractes per més del 10% de la població)
- Que Girona, juntament amb Lleida, han sigut les úniques dues províncies que han celebrat més contractes en aquest tercer trimestre que en el segon.
- Que és la demarcació amb més percentatge de contractes indefinits (+ d'un 16%).
Posats a ser optimistes, em quedo amb un detall: «el personal administratiu (21,7%) i el de restauració (19,1%) són les ocupacions amb un major percentatge de contractes indefinits.Aquestes dues ocupacions es situen per sobre del percentatge d’indefinits de la mà d’obra altament qualificada (16,9% d’indefinits)"
Es desmunta així un tòpic que vincula les feines que requereixen una major qualificació professional amb contractes estables i indefinits.
Aquest mateix estiu, la UGT presentava un altre estudi a Girona en el que també es tirava per terra un altre tòpic. Segons aquell informe, «les dones estrangeres que treballen en el sector serveis tenen menys possibilitats de quedar-se sense ocupació que els nacionals que treballen en el comerç».
Pot ser només una anècdota, però estudis com aquests ajuden a trencar estereotips. Hi ha frases que repetim periodistes, polítics i els propis sindicalistes, que acabem creient certes per simple reiteració.
He tornat a la feina en una setmana carregada d'actes i de presentació d'estudi i de dades. En pocs dies he pogut escoltar el conseller Antoni Castells, el mediàtic blogaire Leopoldo Abadía, el president de Pimec Josep González, el professor de la UdG Modest Fluvià, el degà dels enginyers tècnics industrials gironins Narcís Bartina i el president dels promotors Joan Antoni Prat.
Comencem pel final. Els promotors continuen entestats en què l'únic problema és financer, que no hi ha finançament per a compradors i promotors. A aquestes alçades no passaria res si admetessin que abans que la financera, aquí ja teníem una crisi immobiliària de dimensions descomunals. En la mateixa conversa, els enginyers tècnics comentaven la falta de professionals que tenen les empreses gironines. Em quedo amb una reflexió de Bartina, que més o menys deia: "Estem vivint en la societat de la immediatesa, ... tot ho volem ja... allò que requereix un esforç, un temps perquè doni fruit (com els estudis d'enginyeria) no interessa.
Pel que fa al professor Fluvià, en la presentació de l'estudi FOEG va assenyalar que pinten bastos. Molt més del que ens avisen els analistes.
Leopoldo Abadía va fer la conferència inaugural (o final, no recordo) d'un postgrau sobre finances i banca. Va explicar el que ve explicant des de fa mesos al seu blog i a tot arreu allà on el criden. El seu sentit de l'humor va despertar somriures en un auditori en el que, segur, hi havia algun comercial d'entitat financera que d'aquí a un temps intentarà vendrens un producte d'inversió que nosaltres mai entendrem, perquè ell tampoc entén....
I finalment Castells. M'agrada el conseller. Perquè fa una radiografia clara de la situació. Perquè admet que a banda de la financera hi ha una important crisi de l'economia real.I perquè és optimista (crec que execessivament) sobre les oportunitats que Catalunya surti reforçada d'aquesta siuació.
Mentre assisteixo a actes i conferències com aquests, les empreses gironines no paren de tenir problemes i les xifres d'atur posen els pèls de punta...
Però al final, al país sembla que li interessen més el futur d'una òssa a la Vall d'Aran i la televisió del cotxe del president del Parlament.
La ilustració d'aquest post està extreta de elobjetivo
Setmana plagada d'estudis i d'informes que venen a confirmar el que tots sabem. Que la cosa no està per tirar coets i que el sector de la construcció i la promoció immobiliària ha deixat de tirar del carro de tal manera que ens hem quedat parats. Primer va ser la Cambra de Girona, la que va alertar de l'excessiva dependència del sector de la construcció a la nostra demarcació. Després van venir els promotors, que ens van dir que per primer cop en 12 anys no poden vendre els pisos acabats de fer. Finalment, arriba la FOEG que ens alerta que els industrials han descuidat les inversions del seu negoci per tal d'aprofitar el boom de la construcció.
I ara que el totxo no tira. Tot aturat. Diu el president de la patronal gironina que els empresaris estan desorientats, que no saben quin és el camí que han de seguir en el futur. Em sembla una afirmació gratuïta. És precisament aquesta incertesa i aquest risc el que fa determinades apostes empresarials siguin un èxit (o un fracàs).
I parlant d'apostes empresarials. Mentre les estadístiques (com les del ministeri de l'Habitatge) s'entesten a fer-nos creure que els preus dels pisos segueixen pujant, surten iniciatives per aprofitar aquest mercat a la baixa. Aquesta setmana s'ha presentat un grup de promotors que ofereix pisos a preu de cost. I és que davant la situació actual, el que vulgui-necessiti vendre un pis ha de baixar preus. M'ho deia un API fa uns dies, «l'últim a vendre serà el més tonto».
Ara fa uns dos anys, un dirigent patronal, propietari, entre d'altres, d'una empresa de construcció, em confensava el bon moment que passava per l'auge espectacular del sector durant l'última dècada. Deia que era un cicle expansiu mai vist. En contrapartida, assenyalava algunes mancances. "Fa uns anys, era inimaginable que es construís malament una escala. Ara no passa res. Es tira a terra i es torna a fer, perquè els preus no paren de pujar i ho cobreixen tot". És un petit exemple de la disbauixa que ha viscut el sector. Explica també la baixa productivitat de l'economia gironina i la baixa qualificació dels treballadors del sector. L'exemple no té perquè ser representatiu del sector, però qui l'explicava, i no com una excepció, era un dirigent empresarial coneixedor de la situació.
L'època de vaques grasses s'ha acabat i potser no hi haurà feina per a tothom. En temps de desacceleració, les empreses més competitives són les que sobreviuran. Amb els anys de bonança que han tingut, haurien hagut de fer calaix per afrontar les adversitats que s'acosten. La competitivitat s'aconsegueix de moltes maneres, però sembla que la patronal gironina la vol aconseguir, d'entrada, amb uns salaris inferiors als del conjunt de Catalunya. Tot i que la inflació de Girona és clarament superior a la de la mitjana catalana, els salaris dels treballadors gironins de la construcció són ara mateix uns 3.000 euros inferiors als pactats entre empresaris i empleats del sector a la resta de provincies catalanes.
Per això, divendres passat hi va haver vaga i potser n'hi haurà també els dies 3 i 4 d'abril. És possible que les constructores no puguin donar feina a tantes persones com en els últims anys, però les que quedin haurien de ser professionals formats i amb un salari digne. Així també es guanya competitivitat. Potser no s'hauran d'enderrocar més escales per tornar-les a construir.
Un dels principals grups del sector vinícola català, Codorníu, ha fet una aposta pel tap de rosca a l’hora d’envasar un dels vins tranquils produïts al seu celler Raïmat, a la DOP Costers del Segre.
Explica l'equip d'enòlegs de la firma que els avantatges del nou sistema de tancament contribueixen a l'adequada conservació d'un vi amb aromes i sabors intensos, acidesa i frescor fet pel quan van escollir el Raïmat «Vinya 27 Chardonnay» per adaptar-li aquest sistema d'obertura i de conservació del producte.
Aquest sistema és utilitzat en moltes parts del món per a la comercialització de vins de qualitat. Però a casa nostra, lliguem vins de qualitat amb tap de suro. Qualsevol altre tipus de tapament es vincula a vins de baixa qualitat.
Fa un temps, investigadors australians (una zona vinícola a l’alça) ja asseguraven que els taps metàl·lics de rosca eren la millor forma per mantenir en condicions la qualitat del vi blanc.
L’Institut Català del Suro, l’associació d’empresaris surers Aecork i la Universitat de Girona han estat un exemple de col·laboració investigadora i d’innovació aplicada a l’empresa. S’han fet estudis i s’ha treballat molt per potenciar el suro com el sistema més natural per al tapament de vins tranquils i escumusos. La feina que han fet ha permès el manteniment d’una indústria concentrada a les comarques de Girona i amb una clara vocació internacional.
Els estudis i la feina feta estan molt bé, però si venen grups com Codorníu, o altres gegants del sector que han apostat pel plàstic o la silicona (sobretot en el cas de vins joves que no necessiten envellir), és que el suro comença a perdre quota de mercat.
Seguir la via de la investigació per millorar el suro, per minimitzar el nombre d’ampolles que poden sortir «dolentes» és un dels camins per a les empreses del sector. Una altra, és que sense renunciar al seu producte tradicional, no descartin de ple altres formes de tapament.
Al final, estem parlant d’empreses i empresaris que han demostrat saber vendre. El client final ja el tenen. Simplement, es tracta d’ampliar la gamma de solucions que li ofereixen. Podem insistir en les virtuts del suro, però si un celler vol un tap de rosca o de silicona, l’empresa que tota la vida li ha venut el tap hauria de poder oferir-li. Sinó està perdent una oportunitat.
Publicat a Diari de Girona
La fira gironina dels saldos (Firarebaixa) ha tancat edició amb menys visitants i, asseguren, que un menor volum de vendes. Segons els comerciants presents a la mostra la despesa mitjana ha passat de 130 euros a 105 euros. El mateix dia que Firarebaixa fa balanç, el secretari general de la Confederació de Comerç de Catalunya assegura que les vendes en període de rebaixes han augmentat un 8%, per sobre les previsions de creixement incial del 5%. Que a la fira gironina s'hagi venut menys no significa necessàriament que es comencin a notar els símptomes de crisi i d'una contenció del consum. D'una banda, el preu mitjà dels articles tèxtils ha baixat els últims anys. A més, podria ser que la majoria de consumidors hagués decidit fer la despesa abans d'un final de rebaixes on, tot i trobar articles més barats és més difícil trobar aquell que vols o de la teva talla. Molts sectors, quan fan manifestacions públiques sobre l'evolució del seu negoci, acostumen a queixar-se i a lamentar-se. Si la pròpia Confederació de Comerç admet un creixement de les vendes per sobre les previsions, les coses no deuen anar tant malament.
Les dades d'atur fetes públiques ahir confirmen el final brusc del cicle expansiu de la construcció, el que ha provocat la pujada de la desocupació dels últims anys. A més,en la situació actual d'incertesa i el fre inversor de les empreses davant la dificultat per accedir a crèdit, fa preveure que la resta de sectors no podran absorbir els aturats de la construcció. Les dades també assenyalen una situació dramàtica: l'atur creix pràcticament el doble entre el col·lectiu immigrant.
Estem parlant d'un col·lectiu que, majoritàriament, es mou en la banda baixa d'ingressos i que, per tant, s'ha vist molt més afectada per la pujada de preus dels últims mesos.
Precisament ahir, Caixa Catalunya (qui si no), feia públic un informe en el que constatava que l'encariment dels productes de consum habitual supea la inflació general i de les distorsions que això podia generar de cara al futur.
Els últims mesos de cada any estan marcats per la presentació dels pressupostos de les diferents administracions públiques. Són documents de vital importància, perquè marquen les prioritats d’inversió i les xifres concretes que es destinaran a cada projecte. Per les seves magnituds, els pressupostos més importants són els de l’Estat i el de la Generalitat. En ambdós casos, s’inclouen partides d’inversió per a les comarques gironines que ronden els 420 milions d’euros, en el cas de l’Estat, i els 370 milions d’euros en el cas de la Generalitat.
En un moment en què el dèficit d’inversions en infraestructures de l’Estat a Catalunya és més que evident, la presentació dels pressupostos de l’Estat va ser mirada amb lupa i va generar un allau de reaccions. A Girona, les dues patronals i la Cambra de Comerç van mostrar la seva preocupació, fins i tot indignació, per la insuficient previsió d’inversió.
En canvi, quan es van presentar els pressupostos de la Generalitat, cap agent social –ni organitzacions empresarials ni sindicals– n’ha fet una lectura en clau gironina. Només tenim la valoració dels partits del govern –positiva– i de l’oposició –clarament negativa–. Amb una classe política viciada pel control que exerceixen els partits, cal que les organitzacions civils facin un pas endavant i es converteixin en un referent per als empresaris i treballadors als qui representen. Com a ciutadà reclamo que m’expliquin perquè les comarques gironines reben una inversió inferior al seu pes econòmic i poblacional en el conjunt de Catalunya.
