Entre un 40% i un 60% dels ingressos de la premsa provenen de la publicitat. Un informe elaborat per Deloitte, destaca que la venda bruta de publicitat en premsa arribarà als 833 milions d'euros el 2009, un 25% menys que el 2008 i un 43% que fa dos anys. Per trobar unes vendes brutes de publicitat en premsa inferiors a les de 2009 cal retrocedir fins a 2000. El president de l'Associació d'Editors de Diaris Espanyols (AEDE), Antonio Fernández-Galiano creu que la recuperació del mercat publicitari no arribarà fins el 2015. I fins aleshores? Si han retrocedit 9 anys en ingressos i en queden 5 de travessia del desert, quin panorama espera a les empreses periodístiques? Veurem més ERO, més tancaments, més precarietat a les redaccions? De totes maneres, fer previsions a cinc anys em sembla molt agosarat. Algú el 2004 podia arribar a intuir la situació actual? La premsa segueix marcant bona part de l'agenda informativa i els continguts d'altres mitjans, però està clar amb la dinàmica actual el seu paper cada vegada serà menys. Fernández-Galiano diu que no cal caure en el catastrofisme perquè la premsa de paper no s'extingirà d'avui per demà. Això sí, recomana més creativitat a l'hora de vendre la publicitat i integrar les ofertes publicitàries de la premsa escrita i la premsa on-line. A més, creu que en poc temps les edicions per internet dels diaris aniran a un model mixt, amb uns continguts de pagament i un altre tipus gratuïts.
En temps de crisi, escoltar veus lúcides com les d'Enric González ajuda a comprendre, com a mínim, d'on venim i on estem.
Dotze diaris catalans publicaven una editorial conjunta. És un text contundent i sense fisures que no ha tardat a rebre les crítiques de la caverna mediàtica. Em sumo a altres blocaires catalans que l'estan difonent.
LA DIGNITAT DE CATALUNYA
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.
L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra , confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps), està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix-no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut , amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avenç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o bloqueig d'aquesta. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un veritable tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és si no la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.
El dia 6 d'octubre, els mitjans de comunicació tenien accés a teletips de les agències EFE i Europa Press amb els titulars "Los ayuntamientos deben 33.000 millones a proveedores de material de construcción" i "La morosidad de los ayuntamientos con las pymes supera los 30.000 millones de euros". Les xifres que recullen són astronòmiques. Les va facilitar la "Asociación de Proveedores Impagados de la Construcción" (Aepic) per denunciar els retards de les administracions en pagar els seus proveïdors i per informar d'una concentració que faran properament davant el Congrés dels Diputats.
La pràctica totalitat dels mitjans digitals va reproduir algun dels teletips i, l'endemà molts mitjans escrits se'n feien ressó d'alguna forma. Com a mínim ho he detectat a El Mundo, Expansión, El Economista, El Periódico, El Punt, Levante, Las Provincias, Intereconomia, i Adn.
Cap d'aquests diaris, tot i l'espectacularitat de la xifra, recollia l'opinió de cap ajuntament. Cap d'ells contrastava la font d'Aepic. Si ho haguessin fet, s'haurien adonat que alguna cosa grinyolava.
I és que les xifres que donaven concordaven al 100% amb l'informe que va fer públic el Ministeri d'Economia a principis d'abril, i que recollia el deute viu de tots els ajuntaments d'Espanya a 31 de desembre de 2008. Confondre aquest endeutament global d'una administració amb el deute que té (financer en la seva major part) amb els seus proveïdors és d'una gran ignorància.
Desconec si el d'Aepic és ignorància o mala fe, però demostra un cop més un seriós problema que pateixen avui els mitjans de comunicació: El pseudoperiodisme que suposa omplir pàgines, de paper i a la web, amb la pràctica del copiar-retallar-enganxar un teletip d'agència sense cap mirament ni verificació. Abans he citat uns mitjans que havien caigut en la trampa d'Aepic i de les agències. Avui, demà .... passarà el mateix a altres mitjans. La crisi és de model.
La fotografia forma part de l'estudi de PWC al que feia referència ahir. Desconec on i quan ha estat feta. El que si sé és que dificilment es podria fer avui a casa nostra. M'agrada fullejar diaris, però admeto que cada vegada més els consulto a Internet. Si el paper està perdent terreny, seran capaces les indústries periodístiques de generar ingressos per fer una transició digital mantenint les actuals estructures de personal? Avui, CCOO havia convocat una jornada de mobilització en defensa de l’ocupació en els mitjans de comunicació i pel manteniment d’una premsa plural com a garantia del dret dels ciutadans a rebre una informació de qualitat. Al meu mitjà ningú en tenia coneixement, tot i que aquest és el sindicat que ens assessora en les negociacions laborals amb l'empresa. Dubto que la protesta tingui massa repercussió. Molts professionals estan preocupats pel seu futur, però són molt pocs es pregunten sobre quin serà el futur del periodisme.
Acabo amb dues cites. La primera recuperada d'un anterior post, de John Gisby (Yahoo) recollida al llibre El último ejemplar del New York Times. El futuro de les periódicos en papel, de Vittorio Sabadin. Segons Gisby, "si als joves de 21 anys els fan dos ofertes de treball, una en premsa tradicional i l'altra en creació i distribució de continguts a la xarxa, la gran majoria escollira el web. Una bona manera de descobrir si una indústria està en crisi o no és preguntar-se el que un decidiria fer als 21 anys". La segona, d'Enrique Dans: "Un periódico de hoy es prácticamente idéntico a uno de 1995, cuando la red empezaba a despertar en su popularidad, y salvo detalles meramente anecdóticos, a uno de 1800. Para un joven de hoy, comprar un pedazo de un árbol muerto sobre el que se han estampado las noticias que sucedieron ayer y sobre el que no se puede hacer clic ni participar de ninguna manera es algo completamente carente de sentido. Y cada día más, ese declive generacional que podría haber dado tiempo a los periódicos a adaptar su modelo de negocio ya no ocurre únicamente con los jóvenes".
El gràfic correspon a un informe elaborat per PriceWaterhouseCoopers sobre el futur dels diaris i elaborat a partir d'entrevistes a directors i anunciants, així com un enquesta a prop de 5.000 lectors. Crec que és una bona fotografia del sector.
Algunes de les conclusions de l'informe són:
- Les edicions online, que tenen un gran potencial de creixement (molt major que les de paper), tot just van representar el 2008 entre el 3 i el 20% del total d'ingressos dels diaris.
- Els lectors de les edicions en paper es mostren lleials al producte, li atribuïxen gran importància a les anàlisis i el valor afegit dels continguts i el 100% està disposat a pagar pel diari en paper. En canvi, a la web, aquest percentatge baixa fins al 62%.
- La supervivència del sector passa per una profunda reflexió dels seus model de negoci i estructura. El mercat publicitari evoluciona cap a les campanyes multiplataforma, pel que els periòdics haurien de desenvolupar noves estratègies multimèdia, basades en les noves tecnologies i donades suport per nous canals de distribució de continguts.
He tornat a la feina en una setmana carregada d'actes i de presentació d'estudi i de dades. En pocs dies he pogut escoltar el conseller Antoni Castells, el mediàtic blogaire Leopoldo Abadía, el president de Pimec Josep González, el professor de la UdG Modest Fluvià, el degà dels enginyers tècnics industrials gironins Narcís Bartina i el president dels promotors Joan Antoni Prat.
Comencem pel final. Els promotors continuen entestats en què l'únic problema és financer, que no hi ha finançament per a compradors i promotors. A aquestes alçades no passaria res si admetessin que abans que la financera, aquí ja teníem una crisi immobiliària de dimensions descomunals. En la mateixa conversa, els enginyers tècnics comentaven la falta de professionals que tenen les empreses gironines. Em quedo amb una reflexió de Bartina, que més o menys deia: "Estem vivint en la societat de la immediatesa, ... tot ho volem ja... allò que requereix un esforç, un temps perquè doni fruit (com els estudis d'enginyeria) no interessa.
Pel que fa al professor Fluvià, en la presentació de l'estudi FOEG va assenyalar que pinten bastos. Molt més del que ens avisen els analistes.
Leopoldo Abadía va fer la conferència inaugural (o final, no recordo) d'un postgrau sobre finances i banca. Va explicar el que ve explicant des de fa mesos al seu blog i a tot arreu allà on el criden. El seu sentit de l'humor va despertar somriures en un auditori en el que, segur, hi havia algun comercial d'entitat financera que d'aquí a un temps intentarà vendrens un producte d'inversió que nosaltres mai entendrem, perquè ell tampoc entén....
I finalment Castells. M'agrada el conseller. Perquè fa una radiografia clara de la situació. Perquè admet que a banda de la financera hi ha una important crisi de l'economia real.I perquè és optimista (crec que execessivament) sobre les oportunitats que Catalunya surti reforçada d'aquesta siuació.
Mentre assisteixo a actes i conferències com aquests, les empreses gironines no paren de tenir problemes i les xifres d'atur posen els pèls de punta...
Però al final, al país sembla que li interessen més el futur d'una òssa a la Vall d'Aran i la televisió del cotxe del president del Parlament.
La ilustració d'aquest post està extreta de elobjetivo
Per qüestions de feina, aquests dies segueixo força atentament la convenció del Partit Demòcrata. A banda de les agències d'informació i dels diaris nordamericans, m'ha cridat l'atenció l'allau de mitjans on-line i de bloggers que segueixen l'event. Segons el Partit Demòcrata, hi ha 120 bloggers acreditats a Denver aquests dies. Aquí va un llistat d'alguns d'ells:
www.ohiodailyblog.com
http://www.thinkyouth.org
http://squarestate.net
http://politicsonline.com
http://vivirlatino.com
L'avanç de les dades trimestrals del PIB certifiquen la paralisi de l'economia espanyola. Tot i que no és la més malparada d'Europa, si és la que ha registrat una major caiguda perquè en poc temps a passat de créixer a taxes properes al 3,5% o el 4% a tenir un creixement trimestral gairebé nul. Mentre Zapatero diu que no n'hi ha per tant, perquè les locomotores europees estan pitjor, des de diferents mitjans internacionals fan una anàlisi gens optimista de l'economia espanyola. En només una setmana n'hem tingut tres exemples:
Liberation: "Els dos pilars del miracle econòmic espanyol s'han enfonsat". "Després de conèixer una insolent vitalitat, el consum s'enfonsa». "El sector de la construcció es desploma». "Espanya pateix revés rere de revés", "És el mai vist en 15 anys".
The Wall Street Journal: "Els bancs espanyols s'han mantingut sorprenentment bé fins ara, però el panorama s'està entelant, especialment per a les caixes"
The Economist: “Bancarrota espanyola: Una pila d'habitatges per vendre”. “L'antiga estrella de l'eurozona declina en tot Europa”
El Centre per a l'Excel·lència en el Periodisme, amb seu a Washington, acaba de publicar un estudi sobre la situació de la premsa als Estats Units. Les seves conclusions ja són, o seran, aplicables als mitjans de casa nostra: Menys pàgines, històries més curtes, redactors més joves, redaccions amb menys plantilla i millor coneixedora de la tecnologia i personal disposat a assumir diverses tasques.
Des del punt de vista de les empreses periodístiques, s'assenyala que els ingressos de la indústria s'estan desplomant encara que reconeixen que, gràcies a internet, l'audiència és més gran que mai. L'informe també apunta que les pressions financeres que aborda el sector han fet que els mitjans comptin amb menys editors per detectar errors.
L'estudi s'ha publicat mentre estic llegint l'interessant «El último ejemplar del New York Times. El futuro de les periódicos en papel», de Vittorio Sabadin. Abans de l'epíleg de Carlos Pérez de Rozas, hi ha un capítol on diversos experts exposen la seva opinió sobre el futur dels diaris. Només tres exemples:
John Gisby (Responsable de Media Group, Yahoo!Europa): "Si als joves de 21 anys els fan dos ofertes de treball, una en premsa tradicional i l'altra en creació i distribució de continguts a la xarxa, la gran majoria escoliira el web. Una bona manera de descobrir si una indústria està en crisi o no és preguntar-se el que un decidiria fer als 21 anys"
Piers Morgan (Exdirector de Daily Mirror): "Qualsevol diari té un gran futur a la xarxa. En 5 anys tots els períodics seran gratuits i estaran tots on-line. Quedarà premsa impresa, però es reservarà als lectors de més edat. Els menors de 35 anys llegirà els diaris a Internet".
Gavin O'Reilly (President de la World Association of Newspapers): "Els periòdics representen el segon mitjà més important del món, en termes d'ingressos publicitaris i de consum per part dels usuaris. És difícil de creure, quan s'escolten totes aquestes opinions que ens descriuen com una indústria moribunda".
