Nick Davies acaba de publicar Flat Earth News, en el que fa un retrat desalentador dels mitjans de comunicació. Tot i afirmar que els propietaris dels mitjans avui interfereixen menys en els continguts que anys enrere, fa una dura crítica cap aquests empresaris: No els importa la línia editorial sempre que no afecti al negoci.
Això porta a retallades de plantilles per estalviar costos, més hores de feina pels periodistes que queden a les redaccions...
Però no només critica els magnats dels grups de comunicació. Els professionals dels mitjans també reben i lamenta la mandra de molts periodistes que no es prenen la molèstia de contrastar les informacions subministrades per gabinets de premsa i empreses de relacions públiques.
Davies parla del Regne Unit, però les situacions que descriu són universals. D'altra banda, no crec que sigui bo generalitzar. Encara queden espais d'independència periodística, empreses que aposten per una certa qualitat i professionals que saben llegir entre línies o superar la manipulació que pot suposar un comunicat de premsa.
Nick Davies acaba de publicar Flat Earth News, en el que fa un retrat desalentador dels mitjans de comunicació. Tot i afirmar que els propietaris dels mitjans avui interfereixen menys en els continguts que anys enrere, fa una dura crítica cap aquests empresaris: No els importa la línia editorial sempre que no afecti al negoci.
Això porta a retallades de plantilles per estalviar costos, més hores de feina pels periodistes que queden a les redaccions...
Però no només critica els magnats dels grups de comunicació. Els professionals dels mitjans també reben i lamenta la mandra de molts periodistes que no es prenen la molèstia de contrastar les informacions subministrades per gabinets de premsa i empreses de relacions públiques.
Davies parla del Regne Unit, però les situacions que descriu són universals. D'altra banda, no crec que sigui bo generalitzar. Encara queden espais d'independència periodística, empreses que aposten per una certa qualitat i professionals que saben llegir entre línies o superar la manipulació que pot suposar un comunicat de premsa.
El col·lectiu de Tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha) ha denunciat que el 86% de les fortunes espanyoles amb un patrimoni superior als 10 milions d'euros no paga l'Impost de Patrimoni. No és la primera vegada que aquest col·lectiu pública estadístiques impactants. Algun cop el propi govern ha sortit al pas dels seus informes, matisant les xifres. Aquesta vegada no ha estat al cas, pel que, tot sembla indicar, que estem davant de dades més que fiables. Per què ha de ser un col·lectiu de treballadors el que faci aquesta denúncia? Encara que el de Patrimoni és un impost condemnat a desaparèixer (els partits polítics majoritaris ho porten en els seus programes), es tracta d'una obligació vigent i per tant cal fer-la complir.
Al mateix temps Espanya continua essent el país de la UE amb més bitllets de 500 euros en circulació. El 25% per cent del total d'aquests bitllets a Europa es mou a casa nostra, fins al punt que arriba a suposar el 64% del valor total de l'efectiu en circulació. Conclusió: Diner negre i economia submergida.
Mentrestant, Alemanya ha començat una croada contra els grans patrimonis del país on s'ha destapat una trama d'evasió d'impostos. Quina enveja! I que consti, no es tracta de criminalitzar els empresaris, sinó d'apostar per la transparència i de seguir les regles del joc.
Aquest dimarts es feia públic un estudi de la prestigiosa consultora AC Nielsen sobre les tendències de consum, el que sol considerar-se com un veritable termometre de la situció econòmica de la família tipus. Els catastrofistes llegeixen l'informe i destaquen que el creixement de la despesa és la més baixa dels últims set anys.
Tot i la pujada d'alguns productes bàsics, l'estudi també indica algunes tendències: Es produeix un efecte substitució dels productes frescos (més cars) cap a aliments envasats, i les marques blanques guanyen terreny.
No obstant, s'incrementa la despesa en productes no bàsics, com la perfumeria. Un altre segement que sol ser indicatiu de la situació econòmica és la dels productes electrònics d'oci. Així, la venda de pantalles planes de televisió va pujar un 85% i la de consoles (se'n van comprar 2,2 milions a tot l'Estat) més del 60%.
Desacceleració del consum? Segurament, però també un accelerat canvi d'hàbits de compra
La fira gironina dels saldos (Firarebaixa) ha tancat edició amb menys visitants i, asseguren, que un menor volum de vendes. Segons els comerciants presents a la mostra la despesa mitjana ha passat de 130 euros a 105 euros. El mateix dia que Firarebaixa fa balanç, el secretari general de la Confederació de Comerç de Catalunya assegura que les vendes en període de rebaixes han augmentat un 8%, per sobre les previsions de creixement incial del 5%. Que a la fira gironina s'hagi venut menys no significa necessàriament que es comencin a notar els símptomes de crisi i d'una contenció del consum. D'una banda, el preu mitjà dels articles tèxtils ha baixat els últims anys. A més, podria ser que la majoria de consumidors hagués decidit fer la despesa abans d'un final de rebaixes on, tot i trobar articles més barats és més difícil trobar aquell que vols o de la teva talla. Molts sectors, quan fan manifestacions públiques sobre l'evolució del seu negoci, acostumen a queixar-se i a lamentar-se. Si la pròpia Confederació de Comerç admet un creixement de les vendes per sobre les previsions, les coses no deuen anar tant malament.
Les dades d'atur fetes públiques ahir confirmen el final brusc del cicle expansiu de la construcció, el que ha provocat la pujada de la desocupació dels últims anys. A més,en la situació actual d'incertesa i el fre inversor de les empreses davant la dificultat per accedir a crèdit, fa preveure que la resta de sectors no podran absorbir els aturats de la construcció. Les dades també assenyalen una situació dramàtica: l'atur creix pràcticament el doble entre el col·lectiu immigrant.
Estem parlant d'un col·lectiu que, majoritàriament, es mou en la banda baixa d'ingressos i que, per tant, s'ha vist molt més afectada per la pujada de preus dels últims mesos.
Precisament ahir, Caixa Catalunya (qui si no), feia públic un informe en el que constatava que l'encariment dels productes de consum habitual supea la inflació general i de les distorsions que això podia generar de cara al futur.
El conseller delegat del Sabadell va destapar la caixa dels trons a finals de la setmana passada en una conferència a Esade en la que apostava per processos de fusió entre les caixes d'estalvi de menor dimensió. Sobre aquest incident, reflexionava Marcos Lamelas, de l'agència Efe, en un interesantíssim article que publicava Diari de Girona (Les caixes catalanes i el vestit nou de l'emperador) en el que ens recorda la profunda relació entre algunes d'aquestes entitats i els poders públics (partits polítics). Tal i com diu Lamelas, "Catalunya és l'única comunitat autònoma amb deu caixes d'estalvis i mentre a la resta d'Espanya s'han fet fusions creant grans grups com a Galícia, Comunitat Valenciana o Andalusia, el tema és tabú entre els catalans.
Cap servei d'estudis ni universitat publica treballs acadèmics explorant la possibilitat d'una fusió de caixes catalanes i la classe política en tot el seu espectre eludeix el tema com si fos la pesta".
Tot i que Lamelas té raó, la seva reflexió es basa únicament en termes econòmics. Les caixes d'estalvis han tingut un creixement espectacular en les dues darreres dècades i han demostrat la seva eficiència. Caldrà veure com respondran ara a l'escenari que s'ha començat a plantejar en les entitats financeres. D'altra banda, hi ha la seva obra social, normalment molt vinculada al territori i autèntic element diferenciador d'aquestes entitats.
Una altra característica, aquesta negativa, és la seva transparència. És cert que en els darrers anys s'han fet passos endavant, però encara queda molt camí per recòrrer. Molts bancs m'han convidat a seguir en directe la seva junta general d'accionistes, però les assemblees generals de les caixes -moltes d'elles impulsades per diputacions provincials- es segueixen fent a porta tancada.
Més elements al debat, els aporta el professor d'Economia Gonzalo Bernardos. En un article a El Periódico, (Al rescat) preveu que en els propers dos anys alguna de les grans caixes acudiran al rescat d'algunes de les més petites davant la seva «escassa capacitat creditícia», a més d'«un problema de gestió».
Els últims mesos de cada any estan marcats per la presentació dels pressupostos de les diferents administracions públiques. Són documents de vital importància, perquè marquen les prioritats d’inversió i les xifres concretes que es destinaran a cada projecte. Per les seves magnituds, els pressupostos més importants són els de l’Estat i el de la Generalitat. En ambdós casos, s’inclouen partides d’inversió per a les comarques gironines que ronden els 420 milions d’euros, en el cas de l’Estat, i els 370 milions d’euros en el cas de la Generalitat.
En un moment en què el dèficit d’inversions en infraestructures de l’Estat a Catalunya és més que evident, la presentació dels pressupostos de l’Estat va ser mirada amb lupa i va generar un allau de reaccions. A Girona, les dues patronals i la Cambra de Comerç van mostrar la seva preocupació, fins i tot indignació, per la insuficient previsió d’inversió.
En canvi, quan es van presentar els pressupostos de la Generalitat, cap agent social –ni organitzacions empresarials ni sindicals– n’ha fet una lectura en clau gironina. Només tenim la valoració dels partits del govern –positiva– i de l’oposició –clarament negativa–. Amb una classe política viciada pel control que exerceixen els partits, cal que les organitzacions civils facin un pas endavant i es converteixin en un referent per als empresaris i treballadors als qui representen. Com a ciutadà reclamo que m’expliquin perquè les comarques gironines reben una inversió inferior al seu pes econòmic i poblacional en el conjunt de Catalunya.
En els últims mesos diversos estudis constaten que el salari mitjà a casa nostra estan baixant. Quin és el motiu? El secretari d’Estat d’Economia, David Vegara, posava fa unes setmanes un exemple: Imaginem una economia amb tres habitants en la que només treballa una persona amb un salari de 2.000 euros mensuals, quantitat que seria equivalent al salari mitjà. Si una segona persona accedeix al mercat laboral amb un salari de mil euros, el salari mitjà baixa un 25% ( de 2.000 a 1.500 euros). Si la tercera persona també treballés i obtingués una remuneració de mil euros mensual el salari mitjà d’aquesta economia baixaria en un 33%.
Quina economia preferim? Una on només treballa un terç de la població o una amb plena ocupació? Opto per la segona.
En els darrers anys, la població activa s’ha incrementat de forma espectacular, especialment gràcies a l’arribada d’immigrants. No obstant, la taxa d’atur es manté estable, el que significa que s’han aconseguit crear molts nous llocs de treball. El problema és que s’ha creat molta ocupació en sectors amb baixa qualificació, el que ha fet baixar el salari mitjà.
Segons les patronals, segueix faltant mà d’obra, especialment tècnics intermitjos i també llicenciats en especialitats com les telecomunicacions. Aquest dèficit genera un buit en feines i sectors ben retribuïts.
A Espanya, l’escolarització mitjana de la població adulta és de nou anys, molt lluny dels 13 dels Estats Units o dels 11 dels països més avançats de la UE. I segur que aquesta situació també s’ha de reflectir en el nivell salarial. I més quan aquí tenim ha un excedent de llicenciats en sectors en els que no hi ha demanda.
Publicat a Empresarial Girona
La Càtedra Cambra d’Empresa Familiar, amb seu al Parc Tecnològic de la UdG comptarà amb un Observatori Econòmic Local. Tot i que el projecte encara s’ha d’acabar de definir, ja s’ha anunciat i representa un pas endavant. La societat, les empreses, el mercat de treball, l’economia gironina tenen especificitats pròpies i calen més estudis que ajudin a explicar alguns dels nostres problemes i potencialitats.
En els últims anys s’han fet esforços per part de diferents entitats per potenciar estudis locals. La Cambra de Comerç publica un informe de conjuntura anual, Pimec una anuari anual de la pime catalana amb abundant informació de Girona, els API i Promotors presenten un estudi de preus de mercat, Aenteg analitza la situació de les TIC, la FOEG publicava fins fa uns mesos (ja fa prop d’un any!) un informe estadístic trimestral, etc. No obstant, alguns dels millors informes sobre l’economia gironina encara ens arriben de fora, com ara l’Anuari Econòmic Comarcal de Caixa Catalunya, l'econòmic de "la Caixa" o l’estudi sobre l’Estoc de Capital de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques i el BBVA.
