Fa gairebé 3 anys, el 30 de juny de 2007 estrenava aquest bloc. A partir d'ara, amb versió (espero) millorada, el podreu seguir al nou domini oriolpuig.net
Pensava en fer un post sobre la jornada «Com pujar la vostra empresa al tren de les tecnologies?» que es va fer ahir a Girona, però Miquel Duran s'ha avançat i avui ja en parlo a Diari de Girona. Un dels protagonistes de la sessió va ser Joan Torrent (Cervià de Ter, 1970), autor de la primera tesi doctoral que es va llegir a la Universitat Oberta de Catalunya i la primera a tot l'Estat que parlava sobre economia del coneixement.
Torrent va mostrar-se crític amb la relació universitat-empresa, fins al punt d'assegurar que "si de gran vull ser catedràtic avui estic perdent el temps: el que hauria de fer, perquè és el que es valora, és treballar per publicar en revistes científiques". Miquel Duran el replica assenyalant que «cal no oblidar que a les universitats s’hi crea coneixement avançat, que es pot transferir via convenis, contractes o creació de spinoffs».
El debat és llarg, però aquests dies, preparant un reportatge sobre la indústria biotecnologica, m'he adonat de la intensa relació público-privada en aquest camp. També he pogut llegir una conferència que recentment ha fet el Dr. Enric Julià, director de l’Institut Químic de Sarrià. Es mostrava crític amb la retallada d'ajuts del Govern central en I+D+i, alhora que apostava per exigir resultats a la inversió pública en recerca, quelcom que assegura que ara no passa. Resulta curiós i desconcertant que dins l'Europa dels 27 Espanya ocupi una posició de lideratge en coneixement amb una meritòria cinquena posició pel que fa a publicacions científiques i, al mateix temps, es trobi a la cua de la innovació ocupant el dinovè lloc. ««Invertir un 0,55 del PIB d'Espanya sense un incentiu innovador és una dilapidació que no pot suportar cap país», deia Julià. En aquest sentit, va insistir en les profundes diferències entre científics –tècnics que desenvolupen la seva carrera professional en organismes públics– i tecnòlegs –persones que amb la mateixa formació treballen per a empreses–, que es concreten en la forma de desenvolupar la seva labor investigadora. Els primers busquen principalment el reconeixement acadèmic; els segons tenen com referència un producte del mercat i el seu objectiu és aplicar-li la seva idea creativa fins aconseguir un altre producte «codificat» millorat.
Recupero un video de Sies TV de fa pocs mesos, en el que Joan Torrent ja avançava algunes de les tesis que va explicar en la conferència d'ahir.
Els funcionaris també cobren en especies. Com a mínim els del departament d'Acció Social a Girona, a qui el delegat territorial, Josep Viñas, ha regalat un paraigua. Ho ha denunciat la UGT en el que considera un mal exemple de gestió pública. Hi estic d'acord. Més enllà del preu (irrellevant en el conjunt del pressupost que maneja el departament), és una qüestió de formes. Una conselleria com Acció Social ha de fer merxandatge?
La notícia es coneixia el mateix dia que el Govern català llançava un nou portal (més diner públic) que agafa el nom d'una campanya-lema del PSC. I per als amants de fiscalitzar els comptes públics, el d'ahir va ser un dia rodó: El DOGC publicava un anunci del departament de Governació en el que contractava, de cop, 1.116 subscripcions d'un diari per més de 300.000 euros. Més diner públic per quadrar comptes d'una empresa privada.
I tot plegat a mig any d'unes eleccions....
Que una empresa presenti un expedient concursal (antiga suspensió de pagaments) no pot ser mai una bona notícia, i més quan prop del 90% de les concursades acaben amb la liquidació de la companyia. Els mitjans anem publicant estadístiques al respecte, i solem donar noms d'algunes empreses concursades quan creiem que tenen una rellevància, pel seu volum d'activitat i treballadors. Les nostres fonts, els butlletins oficials, treballadors i sindicats i, a vegades, la pròpia empresa que, en un exercici de transparència, vol explicar els seus plans per revertir la situació i tranquil·litzar els seus proveïdors i clients i la plantilla.
La setmana passada vaig rebre una comunicació de l'Institut Català del Suro en la que informava que "el fabricant de taps sintètics australià NuKorc amb seu a també als EEUU i Catalunya (Martorell) està en suspensió de pagaments amb un deute de 4 milions de dolars. Actualment les seves vendes de taps estaven al voltant de 600 milions l'any, tot i que el seu potencial s'havia duplicat amb la seva última inversió l'any 2006 al Sud d'Austràlia (Pooraka)".
Hem de recordar que l'ICSuro és un consorci públic, presidit pel secretari d'Indústria de la Generalitat, que integren tres departaments del govern català (Innovació, Agricultura i Medi Ambient),la patronal surera Aecork, el Consorci Forestal de Catalunya, les Cambres de Comerç de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, l'Ajuntament de Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Cassà de la Selva, la Universitat de Girona.
És feina d'un consorci públic explicar el malament que li van les coses a la seva competència? Que una empresa amb delegació a Martorell faci suspensió de pagaments alegra al departament d'Innovació, Universitats i Empresa?
El sector surer ha estat un exemple de cooperació, de bones pràctiques de cluster, d'investigació, d'innovació.... És un sector industrial amb llarga tradició a les comarques gironines i, durant molts anys, motor de del desenvolupament econòmic de molts municipis i comarques. El producte que ofereixen les seves empreses és d'una qualitat excel·lent.
No crec que recorrer a pràctiques informatives explicant com de malament li va a la comptència plastificada ajudi a difondre les virtuds del seu producte. Puc arribar a entendre que ho faci una empresa privada o patronal, però mai un consorci públic finançat amb diners de tots.
FOEG i Pimec han consensuat una candidatura única en les eleccions a la Cambra de Girona. Amb tota probabilitat, la seva proposta per omplir les 46 vacants al ple de la corporació acabara prosperant. Dels 46 candidats, només 5 són dones, és a dir poc més del 10%. És la constatació que queda molta feina per fer en el reconeixement de la dona en l'àmbit de l'empresa. Tot i que hem avançat molt des d'aquella fatídica data del 8 de març de 1908, quan van morir 129 dones en l'incendi d'una fàbrica tèxtil de Nova York (la tragèdia va donar origen al Dia de la Dona Treballadora), queda molt camí per recorrer. Fa pocs dies, parlava amb Esther Casademont, autora amb Mar Galtés, de El timo de la superwoman, sobre les dificultats de les dones en l'àmbit laboral. El seu llibre hauria de ser lectura de capçalera per a tots els homes i per als directius d'empresa. Avui, dos de cada tres llicenciats de la UdG són dones, quantes arribaran a càrrecs de responsabilitat? Segur que els seus companys tindran més probabilitats. Com a societat hem de fer una reflexió per eliminar els obstacles que frenen la carrera professional de moltes dones. En temps de crisi no ens podem permetre aquesta pèrdua de talent!
Per acabar, algunes estadístiques, facilitades pel sindicat de tècnics tributaris Gestha, i una altra recopilada per la UGT de Catalunya a partir de dades de l'última Enquesta de Població Activa.
Les caixes de Girona, Sabadell, Terrassa i Manlleu han fet pública la seva nova marca comercial, Unnim . Carles Puigdemont ha estat el primer en adonar-se de la similitud del nou logo amb el de Terra. Vosaltres mateixos podeu jutjar.
A Girona es van convocar l'any passat tres vagues que van ser seguides per 58 treballadors, que van sumar 1.320 hores de feina perdudes. Ho diu un informe de la patronal CEOE fet públic aquests dies. Qui i com ho compten? Suposo que les vagues les controla Treball (en el Butlletí d'Estadístiques Laborals apareix un recompte). Ara bé, qualsevol que segueixi mínimament la informació recordarà que a finals de novembre a Girona hi va haver una jornada de 24 hores en el sector de la construcció (uns 20.000 ocupats), que va tenir un seguiment majoritari a les grans obres d'infraestructures. Anteriorment, treballadors de Torraspapel i Aconda també van fer vagues per reivindicar solucions als seus problemes laborals.... Informes com el presentat per la CEOE no fan res més que desacreditar el seu autor, i la seva font.
Llegir el BOE et depara algunes sorpreses. L'última, en el butlletí publicat dilluns passat. Una ordre del ministeri de Sanitat que inscriu i declara "d'interés social" la "Fundación Marquesa de Balboa Ancianos Solitarios Venidos a Menos". Llegeixo amb estupor la finalitat de la fundació, entre altres hi ha atendre i cuidar "a pobres vergonzantes" i "ancianos solitarios venidos a menos" que "vivan con personas a quienes estorban" o "en residencias que tienen deficientes condiciones de higiene y en donde ademas les traten mal". A més, preferentment la fundació atendrà "primero a las mujeres, y preferentemente a las que tuvieron una buena posición, con preferencia a las personas de la condición social que tuvo la extinta Excma. Sra. Marquesa de Balboa"
És una fundació privada, i cadascú fa el que vol amb els seus diners, però declarar-la com a entitat d'interés social obre la porta a que rebi subvencions públiques. Si això passés suposaria una clara discriminació, per exemple, per la resta d'ancians en les mateixes condicions però sense el privilegi d'haver tingut una bona posició social.
La presidència de la fundació recau en la Leticia de Borbón de Rojas, i la resta de membres del patronat estan vinculats també amb la família.
Ordre del BOE
Genealogia de la Marquesa de Balboa
Genealogia de Leticia de Borbón de Rojas
Entre un 40% i un 60% dels ingressos de la premsa provenen de la publicitat. Un informe elaborat per Deloitte, destaca que la venda bruta de publicitat en premsa arribarà als 833 milions d'euros el 2009, un 25% menys que el 2008 i un 43% que fa dos anys. Per trobar unes vendes brutes de publicitat en premsa inferiors a les de 2009 cal retrocedir fins a 2000. El president de l'Associació d'Editors de Diaris Espanyols (AEDE), Antonio Fernández-Galiano creu que la recuperació del mercat publicitari no arribarà fins el 2015. I fins aleshores? Si han retrocedit 9 anys en ingressos i en queden 5 de travessia del desert, quin panorama espera a les empreses periodístiques? Veurem més ERO, més tancaments, més precarietat a les redaccions? De totes maneres, fer previsions a cinc anys em sembla molt agosarat. Algú el 2004 podia arribar a intuir la situació actual? La premsa segueix marcant bona part de l'agenda informativa i els continguts d'altres mitjans, però està clar amb la dinàmica actual el seu paper cada vegada serà menys. Fernández-Galiano diu que no cal caure en el catastrofisme perquè la premsa de paper no s'extingirà d'avui per demà. Això sí, recomana més creativitat a l'hora de vendre la publicitat i integrar les ofertes publicitàries de la premsa escrita i la premsa on-line. A més, creu que en poc temps les edicions per internet dels diaris aniran a un model mixt, amb uns continguts de pagament i un altre tipus gratuïts.
En temps de crisi, escoltar veus lúcides com les d'Enric González ajuda a comprendre, com a mínim, d'on venim i on estem.
L'economista gironí Joan Torrent té la virtud d'expressar-se amb claredat i de no deixar indiferent. Coordina el grup d'investigació de l'Observatori de Nova Economia de la UOC i recentment ha elaborat un estudi demolidor sobre la situació de l'economia gironina a partir d'enquestes a prop de 500 pimes. Conclou que hi ha un problema d'emprenedoria, un greu problema de formació i constata la infrautilització de les TIC. El va presentar en la jornada anual d'Aenteg, en el transcurs de la qual va debatre sobre la situació econòmica amb altres experts. Aquell dia va exposar la idea de cooinnovació com a recepta per a les mancances de la nostra economia. El concepte es basa en
1. Usar tecnologies intensivament
2. Organitzar l'empresa al voltant de la globalització
3. Capacitar els treballadors perquè siguin capaços d'innovar constantment
Torrent ho explica en una entrevista a Sies.tv, en la que, entre altres idees provocadores, insta l'Estat a deixar marxar les multinacionals. I és que segons el seu entendre, les polítiques industrials han d'adreçar-se a "fomentar el lideratge, fixar obejctius per tenir clar on vols anar i posar els instruments perquè l'economia actuï"
Torrent va participar en l'estudi Girona 2010, encarregat per la Cambra de Comerç de Girona i coordinat per Josep Lladós. Presentat el 2003, llegir-lo avui amb la perspectiva dels anys, demostra que bona part de les deficiències detectades gairebé no han canviat. Alguna de les recomanacions que feia Torrent, són plenament vigents, com ara:
"El mercat de treball basat en el coneixement de Girona s’ha d’asseure sobre un marc institucional i de relacions laborals flexible, que s’adapti al canvi provocat per la consolidació del treball en xarxa, que fomenti les capacitats emprenedores i d’innovació i que incentivi la productivitat i la formació. El resultat ha d’ésser un treball qualificat, amb capacitats d’autoprogramació i amb unes altes perspectives de continuat, enteses com una percepció positiva de treball amb independència de la rotació empresarial".
Diversos mitjans de comunicació recullen avui, total o parcialment la crònica de la redacatora de l'agència EFE Julia R. Arévalo des del congrés mundial de premsa a Hyderabad, a l'Índia. Recull diversos projectes empresarials, entre els que sobresurt l'alemany Niiu. Es tracta d'un "diari a la carta" nascut fa dues setmanes. Els lectors escullen el contingut per Internet, i l'endemà el recullen. El seu preu 1,8 euros per un exemplar de 20 pàgines. Niiu incorpora els continguts elaborats per altres grans diaris (tenen un conveni amb 17 rotatius alemanys i altres de l'estranger), que reben una compensació econòmica.
Un altre projecte innovador és el txec Naseadresa. Està a mig camí entre el diari local i la xarxa social, amb la idea de concentrar-se en la notícia hiperlocal: l'aniversari del veí d'escala, o les classes de cuina que fan a la cantonada. El projecte pilot, iniciat en quatre districtes txecs, consisteix al llançament de setmanaris impresos i pàgines web al costat de l'obertura d'un cafè en el que els periodistes estan accessibles per al ciutadà. En 13 setmanes, Naseadresa va pujar de 4.500 a 18.000 subscriptors de pagament.
A casa nostra acaba de néixer Factual. La nova aventura periodistica d'Arcadi Espada representa una novetat en el panorama actual. A falta d'entretenir-me una mica més en el seu web, no m'acaba d'agradar la ni la presentació ni la navegació per la pàgina.Ofereix una sèrie de continguts oberts, i altres de pagament (la subscripció és de 50 euros anuals).
Parlant de pagar, els participants en els congressos de l'Associació Mundial de Diaris i el Fòrum Mundial d'Editors a Haidarabad donen per fet que serà difícil cobrar per les edicions dels diaris on-line. Asseguren que segons els estudis, un 63 per cent dels usuaris de la xarxa s'hi negarien.
Vol dir això que un 37% estaria disposat a pagar?
Dotze diaris catalans publicaven una editorial conjunta. És un text contundent i sense fisures que no ha tardat a rebre les crítiques de la caverna mediàtica. Em sumo a altres blocaires catalans que l'estan difonent.
LA DIGNITAT DE CATALUNYA
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.
L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra , confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps), està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix-no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut , amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avenç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o bloqueig d'aquesta. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un veritable tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és si no la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.
Article publicat al nº 11 d'Empresarial Girona
L’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) va celebrar a principis de setembre unes interessants jornades sobre indústria i innovació amb ponents procedents de tot el món. Un d'ells, l’economista britànic Philip McCann, va augurar una creixent importància dels focus de creixement local i regional. Segons va explicar, la proximitat geogràfica té cada cop més importància per a la inversió de les grans multinacionals: El 70% de les vendes de les 500 principals empreses del món es fan a les seves respectives regions d’origen. I és que els costos de les transaccions espacials per activitats rutinàries i estandaritzades ha baixat, però els costos de les transaccions espacials intensives en coneixement s'han incrementat.
En aquest context, les principals beneficiades seran ciutats i regions de dimensió mitjana com Catalunya. McCann recordava que les ciutats més productives del món no són grans urbs, sinó ciutats mitjanes com San Francisco, Viena o Estocolm. Afegia que mentre amb la globalització els països cada cop se semblen més entre d’ells, però internament les desigualtats no paren de créixer, les regions i ciutats són cada cop més diferents entre sí.
Del món local han sorgit diverses inciatives per fer front a l'actual crisi. Una de molt mèrit és la que promou la New Economics Fundation al Regne Unit. Amb el nom de Pluggin the leaks ("taponant les fuites"), diversos municipis anglesos motiven les seves comunitats a analitzar la forma en que la seva renda abandona la seva comunitat per consumir productes i serveis externs, amb el que deixa de circular dins del propi territori. No és un exercici de proteccionisme local. Més aviat es tracta d'una qüestió de racionalitat: Si té sentit produir i consumir un bé o servei localment no cal que sigui consumit de l'exterior.
Links:
Institut d'Economia de Barcelona
New Economics Fundation
Dos empresaris gironins, Jordi Cuxart i Joan Gurt, han recuperat la mítica marca catalana de motos Ossa. Fundada per la família Giró, problemes econòmics van obligar a tancar-la el 1985. De moment ja han presentat un prototip de trialera. Al darrere hi ha gent amb talent: l'enginyer Josep Serra "Xiu" (ex Gas Gas, entre d'altres)i l'expilot campió del món Marc Colomer. Talent gironí al servei d'un projecte que neix amb la intenció de fabricar a Girona a partir de 2010. Entre els projectes que tenen en ment, hi ha la tornada a la competició, i la producció d'una moto de carretera amb estil vintage. Tornarem a veure alguna cosa semblant a la OSSA Yankee?
En temps d'incertesa i crisi al sector, aquests agosarats emprenedors sembla que tenen les idees molt clares. Cuxart i Gurt, han triat ser actors i no espectadors. Que tinguin sort. Per cert, val molt la pena la seva currada pàgina web.
La imatge de l'esquerra reflecteix l'evolució del consum al Japó als últims anys, i quadra gairebé a la perfecció amb l'evolució del seu PIB. Aquesta "arrel quadrada profunda", com la va definir ahir el professor d'Esade Alberto Espelosín és el que ens espera a nosaltres els propers anys. En la seva conferència va explicar que, tot just estem a mig camí de la pujada des del punt més baix de la crisi, però en els propers anys, els creixements seran molt moderats... Coincideix Espelosín amb altres economistes que els últims dies han passat per Girona, com Josep Oliver i Xavier Sala i Martín, en què l'endeutament i els dèficits públics són excessius i que en els propers anys –una dècada– ho pagarem. Venen anys d'austeritat! De Josep Oliver em quedo amb la idea que tardarem deu anys a recuperar els llocs de treball que hem perdut en aquesta crisi, i que el sector que els crearà seran els serveis. De Sala i Martín, que l'única manera de créixer és innovar, i que les idees sorgeixen, sobretot, dels treballadors (71%), de les casualitats (21%), i molt poc de la recerca bàsica (8%).
Us deixo amb algunes de les reflexions (altres mereixeran post a part) que va apuntar Espelosín en la seva conferència:
- Els salaris estan caient i el consum privat (70% de l'economia) no és el motor de la rcuperació, pel que la fiabilitat de la recuperació econòmica és molt baixa.
- Espanya no només té el llast d'haver de digerir una de les majors bombolles immobiliàries de la història, sinó que a més ara tenim el llast del dèficit públic. La recuperació serà molt molt molt lenta
- Alerta amb la Xina i el seu model de recuperació, estan davant l'inici d'una bombolla de crèdit?
- La taxa de morositat de les entitats financeres no és real, perquè han diferit els pagaments i els problemes un parell d'anys, refinançant els crèdits.
L'Autoritat Catalana de la Competència i la Universitat Pompeu Fabra han publicat un estudi que constata que l'aparició dels medicaments genèrics a final dels noranta a Espanya no ha abaratit tot el que caldria la factura farmacèutica. I és que, els menors costos no s'han traslladat de forma eficient ni al sistema sanitari públic ni als pacients. L'estudi assenyala que les oficines de farmàcia són les grans beneficiades i responsabilitza d'aquesta disfunció de la competència al sistema espanyol de "preus de referència". Aquest sistema marca el preu màxim per a cada genèric que paga l'administració i, segons l'estudi, provoca competència entre laboratoris però no reporta beneficis per als consumidors finals de fàrmacs. L'informe hauria de servir perquè les administracions es posessin les piles i treballessin per modificar un marc normatiu que acaba costant molts diners al sistema públic de salut i a tots els consumidors. De moment sembla que ningú ha reaccionat.
«L'home ja no és la mesura de totes les coses, sinó els diners; i això és una de les causes de la ruïna del sistema». La cita és de l'economista José Luis Sampedro. L'autor d'«Economia Humanista« (Editorial Debate), defensa que el sistema capitalista està esgotat i a la defensiva, perquè busca solucions que són repetició d'altres, i encarrega la recerca de les solucions als mateixos que han creat els problemes.
Sampedro no és l'únic economista que preveu un canvi profund del sistema. D'entre l'allau de llibres que intenten explicar l'actual crisi em quedo amb «El crash del 2010» (Los Libros del Lince), de Santiago Niña Becerra, catedràtic d'Estructura Económica de l'IQS, que pronostica que la veritable crisi arribarà al 2010, i que la recuperació no s'iniciarà fins al 2015. Com Sampedro, creu que anem a una reformulació del sistema econòmic, que sobrarà molta mà d'obra, i que l'única opció possible de creixement serà crear valor. Segons la seva opinió, passarem de l'individu com a centre, cap a un sistema més col·laboratiu.
La idea no és nova. Cada any, l'empresari i blogger Josep Albet, s'encarrega de recordar-nos la figura visionària de Pere Duran Farrell (fundador de Catalana de Gas). A mitjans dels anys 80 ens deia que «quans veus la immensa riquesa i les immenses possibilitats de l’home d’avui, per força ets optimista. La humanitat té dues solucions: o pren consciència d’això i fa autentiques meravelles en el futur, o bé es destrueix. Com que, si ens destruïm, tot s’ha acabat, no hi ha alternativa, la humanitat està obligada a ser meravellosament solidària, i això passa pels homes».
Duran no va conèixer el fenomen que ha suposat Internet i la cultura 2.0. En seria un aferrim defensor, perquè una comunitat d'éssers humans que té com a full de ruta l'intercanvi i el compartir és capaç d'assolir cotes inimaginables.
Article parcialment publicat al Nº 10 d'Empresarial Girona
El dia 6 d'octubre, els mitjans de comunicació tenien accés a teletips de les agències EFE i Europa Press amb els titulars "Los ayuntamientos deben 33.000 millones a proveedores de material de construcción" i "La morosidad de los ayuntamientos con las pymes supera los 30.000 millones de euros". Les xifres que recullen són astronòmiques. Les va facilitar la "Asociación de Proveedores Impagados de la Construcción" (Aepic) per denunciar els retards de les administracions en pagar els seus proveïdors i per informar d'una concentració que faran properament davant el Congrés dels Diputats.
La pràctica totalitat dels mitjans digitals va reproduir algun dels teletips i, l'endemà molts mitjans escrits se'n feien ressó d'alguna forma. Com a mínim ho he detectat a El Mundo, Expansión, El Economista, El Periódico, El Punt, Levante, Las Provincias, Intereconomia, i Adn.
Cap d'aquests diaris, tot i l'espectacularitat de la xifra, recollia l'opinió de cap ajuntament. Cap d'ells contrastava la font d'Aepic. Si ho haguessin fet, s'haurien adonat que alguna cosa grinyolava.
I és que les xifres que donaven concordaven al 100% amb l'informe que va fer públic el Ministeri d'Economia a principis d'abril, i que recollia el deute viu de tots els ajuntaments d'Espanya a 31 de desembre de 2008. Confondre aquest endeutament global d'una administració amb el deute que té (financer en la seva major part) amb els seus proveïdors és d'una gran ignorància.
Desconec si el d'Aepic és ignorància o mala fe, però demostra un cop més un seriós problema que pateixen avui els mitjans de comunicació: El pseudoperiodisme que suposa omplir pàgines, de paper i a la web, amb la pràctica del copiar-retallar-enganxar un teletip d'agència sense cap mirament ni verificació. Abans he citat uns mitjans que havien caigut en la trampa d'Aepic i de les agències. Avui, demà .... passarà el mateix a altres mitjans. La crisi és de model.
De la jornada d'ACC1Ó a Girona em quedo amb alguns detalls. D'entrada, amb l'excel·lent ponènica del mestre de cerimònies, Xavier Marcet, conseller delegat de la consultoria d'Innovació LTC Project, que va posar el dit a la llaga de moltes empreses, que s'escuden en l'actual crisi per explicar la seva situació, quan en realitat ja la tenien a dins. I va donar alguns elements, bàsicament preguntes, perquè les empreses s'autoavalussin per fer front a la situació. Marcet, com molts dels que han viscut i treballat als EUA, va posar algun exemple de la seva capacitat per regenar-se davant la dificultat. També va recordar que moltes de les grans multinacionals americanes es van crear en moments de crisi profunda, com General Motors, fundada en la primera crisi de l'automòbil, o la logística Fbex, durant la crisi del petroli dels anys 70.
Però no cal anar als EUA per veure empreses rellevants sortides de la crisi. I a la jornada en vam tenir dos exemples molt propers. El primer, Casademont, la càrnia gironina nascuda de l'esperit de Jaume Casademont, que als anys 70 va decidir convertir el seu obrador en una gran empresa amb voluntat d'exportar a Europa. Eren temps de crisi, i a Europa van tardar a arribar-hi, però es van posicionar entre les principals empreses del sector a Espanya. Avui exporten als 5 continents prop de la meietat de la seva producció. I ara estan a punt de fer un pas de gegant, amb l'entrada en fase de producció d'una maquinària revolucionària,que accelera de 8 setmanes a només 24 hores el procés de curació de l'embotit (a la imatge el protopip ideat per Casademont amb l'IRTA i Metalquimia).
I finalment, Miquel Juncà. El fabricant de gelatines de Banyoles, nascut a la postguerra espanyola, per l'empenta de tres germans que van trencar amb dos cents anys de tradició familiar –venien d'una nissaga de músics– per dedicar-se a obtenir col·làgen de les restes de les pells de les adoberies que proliferaven a la ciutat en aquella època. Avui, són una de les principals empreses del món del seu sector i pioners en l'obtenció de col·làgen de salmó salvatge en una planta que han posat en marxa a les Illes Feroe.
Fa uns dies, al Valor Afegit del 33 els van fer un reportatge que val força la pena.
Poc després, en Marc Sureda, un emprenedor excompany del Diari de Girona, m'ha fet arribar novetats sobre la seva empresa, WATTPIC, que constaten les paraules de Serret. WATTPIC es dedica a la posada en funcionament de sistemes de seguiment solar amb "efecte veleta" que permeten reduir significativament el cost de generació de l'energia solar. WATTPIC –amb seu al Parc Tecnològic del Vallès i infraestructura de desenvolupament a Cassà i Llagostera– ha estat present fa uns dies en una fira a Hamburg, aquesta setmana es posiciona al mercat australià i d'aquí a uns dies viatjaran a California. Un exemple d'una pime amb una vida relativament jove i plenament internacionlitzada.
Demà al DdG trobareu informació sobre la jornada d'ACC1O... Algunes de les coses que s'hi han dit les podeu veure ja al blog de la Trina Milan
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
