Fa uns deu anys, un excompany de facultat em va explicar que havia destinat 1 milió de pessetes (6.000 euros) en comprar dominis d'Internet amb la intenció de vendre'ls al cap d'un temps. Estava convençut que es podia fer milionari. Desconec quin rendiment haurà tret de la seva inversió, però cada vegada que s'anunciava una venda milionària d'algun domini pensava en ell. Pel que sembla, la crisi també ha arribat a aquest sector. Segons l'informe trimestral de la plataforma de comerç de dominis Sedo.com, el preu mitjà de venda dels dominis de primer nivell (.com, .net, .org, .biz e .info) va ser de 1.311 euros, un 32% menys que en el trimestre anterior.Per països, el ".de", d'Alemanya, va ser el més venut, amb un 60% de quota, mentre que l'espanyol ".es" només va tenir un 4% de quota de mercat, amb un descens trimestral de les vendes del 28,72%.El preu mitjà de venda de dominis de països va descendir entre el 15% i 40%. El domini més car venut a través de Sedo l'últim trimestre va ser "talk.com" per 360.802 euros, lluny de les vendes milionàries de fa uns anys.
Us deixo el top ten dels dominis més cars de la història:
# Sex.com - US$14 milions (Gen 2006)
# Games.com - US$10.7 M (Mar 2006)
# Juegos.com - US$10 M (Jun 2007)
# Fund.com - US$9.99 M (Mar 2008)
# Porn.com - US$9-9.5 M (Mar 2007)
# Business.com - US$7.5 M (Nov 1999)
# Diamond.com - US$7.5 M (Mai 2006)
# Beer.com - US$7 M (2004)
# Casino.com - US$5.5 M (Oct 2003)
# Toys.com - US$5.1 M (Mar 2009)
La Generalitat no parla de la possible fusió de les caixes de Girona, Tarragona i Catalunya. Les diputacions provincials respectives –que de facto són les que manen a les entitats– tampoc diuen res. Tot fa indicar que els contactes i les pressions per a una possible fusió segueixen endavant.
Algunes de les principals reticiències que la societat civil gironina a una fusió entre Caixa Girona i Caixa Catalunya són la pèrdua de la marca "Girona" i al desplaçament del centre de decisió, sobretot pel que fa a l'obra social, a Barcelona.
No són obstacles insalvables. En el projecte de fusió de les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, s'ha tingut en compte l'arrelament territorial de les respectives entitats. Així, es matindrà la marca comercial en poblacions d’històrica presència, que es compatibilitzaran amb una marca comercial nova per a la resta de la xarxa. Pel que fa a l’obra social, el projecte inicial preveu la creació d’uns consells territorials per proposar, impulsar i fer un seguiment en els territoris tradicionals de la política de suport a les obres pròpies, de proximitat a les entitats i d’atenció a projectes d’interès específics de cada zona, en proporció als volums de dotació que han vingut efectuant cada caixa al llarg dels darrers anys.
Una altra de les queixes, sobretot dels empresaris gironins, pel que fa a la participació de Caixa Girona en una operació d'integració és que la suma de les entitats perjudicaria les pimes, en limitar el crèdit que la nova entitat donaria a una mateixa empresa, que avui treballa amb dues caixes. El professor de la UdG Lluís Planas intentava desmuntar aquesta tesi aquesta setmana en un article a La Vanguardia: "Thomas Bloch (Goethe Universität, Noviembre 2008) ha investigado los efectos de las fusiones de cajas sobre las pymes. Destaca que en los últimos quince años se ha reducido en más del 50% el número de entidades crediticias alemanas, aunque las Sparkassen mantienen una sana vitalidad con más de 16.000 oficinas y de un cuarto de millón de trabajadores. Los datos no dejan lugar a dudas, las fusiones son neutrales para las pymes y no han provocado ningún cambio respecto a las facilidades de acceso al crédito".
Una altra cosa és si, com alerta CiU, el Govern està instant una fusió amb l'objectiu de "salvar" Caixa Catalunya, perjudicant els interessos de les altres dues caixes, més sanejades. Mentre Sabadell i Terrasa són caixes de dimensions similars, en el cas de la fusió Catalunya-Girona-Tarragona la desproporció és més que evident... D'altra banda, on està escrit que la fusió que interessi a Caixa Girona és aquesta? Pot ser n'hi ha alguna de més interessant... Al final, com a client esperes que la teva entitat financera t'ofereixi els millors productes, i com a gironí, que el dividend social reverteixi en el territori. Una i altra cosa són possibles amb una caixa independent, però també amb una caixa fusionada.
Feia dies que tenia pendent un post sobre Historias de un corresponsal económico, del periodista bisbalenc Martí Saballs. Escrita en primera persona, dóna les claus per entendre les últimes crisis, que ell va passar als Estats Units, l'Argentina o a casa nostra. Amb un llenguatge àgil, queden claríssims els motius que van desencadenar bombolles com la dels "puntcom" o la "immobiliària". També ens mostra la dificultat per detectar la bombolla quan s'està en plena voragine expansiva. I és que la memòria és fràgil, i moltes crisis reprodueixen els errors d'altres d'anteriors...
Sobre les puntcom escriu: “Las puntocom eran absolutamente novedosas. Eran la moda porque aportaban ilusión. El mundo se cegó ante su aparición y colocó mucho dinero en manos de estos emprendedores. El capital riesgo y los fondos de inversión especializados en nuevas tecnologías no querían perder la oportunidad de sacar partido a ese potnecial El dorado. La bolsa se erigió cómo la fórmula para ganar dinero fácil y los inversores, hasta los más pequeños, creyeron que poner el dinero en una OPV sería una garantía de éxito, sin reparar en que casos como Microsoft son la excepción. En poco tiempo se multiplicaron y pusieron de moda los fondos especializados sólo en empresas tecnológicas de alto crecimiento y riesgo. La cuenta de resultados no importaba. Muchas no ajustaron sus costes como podían haberlo hecho, empezando por los de márketing. Los ingresos eran indefinidos y los planes de negocios, muy dispersos y avasalladores.... Nadie se preguntaba en sus previsiones qué podía ocurrir si alguna variable no funcionaba. No existía una opción B. Para muchas de esas compañías fue todo o nada”.
M'agrada especialment l'explicació de la seva visita a la casa de John Kenneth Galbraith, “considerado históricamente uno de los grandes economistas de la izquierda americana más cercana a la socialdemocracia clásica europea” . “En sus análisis de las crisis financieras deduce que, cuanodo el gobierno deja hacer excesivamente, no vigila lo que debería, los mercados extralimitan sus poderes y se crean burbujas que acaban explotando. Sobre política monetaria, siempre consideró que los bancos centrales al anteponer en exceso la lucha contra la inflación, si suben demasiado aceleradamente los tipos, pueden acabar perjudicando el crecimiento y la creación de empleo. Una discusión que ha existido y siempre prevalecerá, sobre todo cuando los bancos centrales se acaban convirtiendo en la diana más fácil de la críticas”. Em quedo amb una de les frases de Galbraith a Saballs: "No creo en la racionalidad de los mercados financieros. Ciertamente, no creo en la racionalidad de las personas que participan en los mercados. Asumo la irracionalidad de los mercados como algo normal".
El propi autor s'encarrega de contraposar altres opinions d'economistes que van en direcció contrària, com Robert Fogel, premio Nobel de 1993:
- "Tengo miedo al exceso de burocratización en los gobiernos y las grandes empresas, que da lugar a la corrupción"
- "Los países desarrollados debene poner los mimbres para que una gran mayoría de su población trabaje en la industria de alta tecnología, para poder ocmpetir con otras naciones emergentes".
- "Más de cien años de experiencia permiten afirmar que el gobierno debe interferir lo menos posible en la economía. El gobierno tiene que dedicarse a que los beneficios del crecimiento económico se distribuyan razonablemente. Este no es un problema trivial. Habrá muchos perdedores. Mucha gente se encontrará en la industria equivocada en el momento equivocado".
- "Uno de los hechos mas revolucionarios de los últimos cien años es la cración de la industria de ocio para las masas. Y seguirá".
I per acabar, una selecció d'opinions de Martí Saballs:
- "Siempre hay que denunciar el gasto superfluo que realizan aquellos que deben dar ejemplo de austeridad y sobriedad, sobre todo cuando trabajan con dinero del contribuyente"
- "Georges Soros se había hecho famoso por algo que me parecía estremecedor: haber hundido la libra esterlina, ganando mil millones de dólares en el empeño. Luego se ha trabajado su imagen ante la opinión pública gracias a sus obras de filantropía y a arremeter contra el capitalismo salvaje del cual él ha sido siempre su primer usuario".
- "Vivimos en una sociedad en la que a un emprendedor aún se le ve como un bicho raro"
- "Desde mi primer aterrizaje (en Argentina), en junio de 2001, comprendí por primera vez que es un país en profunda recesión. Primero, los precios. Un café con leche –tres pesos, que equivalían a otros tantos dólares– , los alimentos de primera necesidad y las carreras en taxi. En aquel momento aprendí que la fórmula del café es la mejor para saber si un país vive por encima de sus posibilidades".
- "Llegó un momento en que endeudarse no costaba dinero ya que el tipo de interés que ofrecía la entidad financiera, una vez sumado el diferencial que aplicaban los bancos sobre el Euríbor, llegó a colocarse por debajo del IPC".
- "La teoría hipotecaria daba una regla vinculante muy simple: no ofrecerán hipotecas que supongan más del 30% de los ingresos netos anuales de una unidad familiar y que no representen más de un 80% del precio de la vivienda.... cuantas entidades dieron hipotecas por el 90, el 100, o el 120% del capital. Cuántas trasparsaron la lína del 30%, y si no la traspasaron, cuántas valoraron e informaron al cliente cómo podía afectar una subida de los tipos de interés al pago mensual de la hipoteca.... ¿Po qué el Banco de España y/o gobierno no impusieron normas destinadas a conrolar estos excesos? En España, a diferencia de Estados Unidos, la garantía hipotecaria no es solo la vivienda, sino el resto del patrimonio del cliente y su avlador. Quizás no se otorgaron hipotecas subprime, pero sí hubo hipotecas basura".
- "En verano de 2008, tras mi paso por Estados Unidos y antes de ir a pasar unos días a Londres a casa de unos amigos, pude comparar hasta dónde se habían disparado los precios de un restaurante medio en un pueblo medieval como Peratallada. Dos presonas, primer y segundo plato, postre, café, pan con tomate y agua. Precio para dos: 75 euros. Muy similar a comer en un restaurante similar, incluso étnico y en los ¿En cuántas zonas con encanto de España paso lo mismo? En Peratallada, como otros muchos lugares similares, se han multiplicado en los últimos diez años el número de restaurantes. Paradójicamente y frente a lo que deberían dictar las leyes invisibles del mercado, a mayor oferta, los precios deberían haber sido más competitivos. Pues no. Todos quisieron aprovecharse de la euforia y los precios se fueron por las nubes".
Fa pocs dies la patronal gironina va celebrar un acte de reivindicació empresarial sota el nom de "Crit de l'empresari gironí". Presentaven un decàleg de mesures per sortir de la crisi. Com va dir el president de la CEOE, cada setmana assisteixo a actes similars arreu d'Espanya. Segur que tenen raó en moltes de les seves demandes (execució d'infraestructures compromeses,que els governs compleixin amb els terminis de pagament, l'excessiva burocratització de l'administració i lentitud de la justícia...), però la manera de presentar-ho no els ajuda. Crec en l'empresa i l'empresari com a agent generador de llocs de treball i de riquesa. No m'agrada que es generalitzi i se'ls presenti com un col·lectiu que s'aprofiten dels treballadors... Hi ha empresaris compromesos amb la seva plantilla i n'hi ha que no. Però quan el president de la FOEG diu que "les empreses no poden suportar més la despesa que representen les indemnitzacions per acomiadament", pretén un canvi de regles de joc a mig partit. La legislació laboral espanyola és irracional. Hi ha una vintenta de tipologies de contractes diferents i contempla indemnitzacions força més elevades que en la mitjana de la UE. És lícit i recomanable racionalitzar el caos de la contractació. Ara bé, no poden pretendre canviar les condicions dels empleats que ja hi ha en plantilla... Quan els van contractar sabien quines eren les regles del mercat de treball. Si el treballador no fa falta, ara toca complir-les.
Dels dirigents patronals que van parlar dilluns, només Joan Molas, de la Confederació d'Hosteleria de Catalunya, va recomanar fer autocrítica. La resta, bàsicament es van dedicar a carregar contra l'administració (gairebé sempre amb raó). Però criticar els altres sense mirar que fas malament a casa teva fa que t'acabin veien com un ploramiques.
Acabo amb una frase de l'antic president de la FOEG, Joan Fausto Martí, mort fa pocs mesos. La va pronunciar l'abril de 2008 i explica, en part, perquè estem com estem: "Ha arribat un moment que no es pot parlar amb cap empresari que no tingués una secció immobiliària. Hi ha empresaris que "han descuidat" les indústries per aproftar el boom de la construcció".
En el suplement Economia i Empresa de Diari de Girona d'avui publiquem una entrevista amb Dídac Lee. Em quedo amb una frase sobre el fet d'emprendre: "no m'agrada donar consells per què cada cas és diferent, però segons la meva opinió hi ha dues claus: la passió i ser humil". En el mateix suplement, tres pàgines més endavant fem referència a un estudi d'Adecco, que assenyala que pràcticament la meietat dels aturats catalans es planteja fer una oposició, mentre que només el 30% consideraria autoocupar-se i establir-se com a autònom o crear una empresa. Divendres a la nit, en un programa de TV Girona, el vicepresident de la Cambra de Comerç Jaume Fàbrega, assenyalava les dificultats que tenen els empresaris i del poc reconeixement social que tenen. Explicava que en un acte amb estudiants d'Empresarials, quan va preguntar quans volien ser empresaris només un va aixecar la mà. Espero que no ens convertim en un país de funcionaris. Fan falta empresaris per crear llocs de treball. Dídac Lee parlava de passió. Enllaço dos videos d'empresaris gironins apassionats d'un sector, el de la moto, que no passa pel seu millor moment i que, a diferència del dels cotxes, no sembla ser considerat estratègic.
RIEJU
GAS GAS
Catalunya s'ha desmarcat dels ajuts del govern central i les marques a la compra de cotxes. Tot i que la Generalitat fa mesos que apostava per l'aprovació d'ajuts directes al comprador per incentivar la demanda, Diu Huguet que fins que Catalunya no tingui un finançament just, les arques de la Generalitat no estan per alegries.
Els ajuts als compradors de cotxes és una de les mesures anticrisi de Zapatero, que davant la caiguda dels ingressos de l'Estat, no té altre remei que fer emissions de deute públic. Catalunya no es queda enrere i cada setmana veiem com fa el mateix. De fet, és la comunitat autònoma de l'Estat més endeutada i aquest any no rebaixarà el seu endeutament.
Si el sistema de finançament autonòmic fos més just amb Catalunya, rebaixariem aquesta llosa? Segurament. Però el sistema, pactat al seu dia amb el govern elegit per la majoria de catalans, és el que és. I mentre es negocia el nou... què fem?
César Cantalapiedra i Susana Borraz (Consultors d'AFI) apunten al nº 208 de Cuadernos de Información Económica que edita Funcas, que "la crisi econòmica probablement frustarà les expectatives de millora dels governs regionals que veuran com el nou model els segueix resultant insuficient si no apliquen polítiques de major eficiència en la despesa". Sabem si la despesa de la Generalitat és avui més eficient?
Si serem l'últim país del nostre entorn en sortir de la crisi, tota la despesa pública generada per intentar paliar els efectes de la pròpia crisi s'haurà de finançar o amb pujades d'impostos o amb més deute públic. El problema és que això redueix el diner disponible en el mercat per per al consum i inversió de famílies i empreses.
El panorama no és gens optimista, però posats a endeutar-nos, recordem que el deute púlic de l'Estat és molt més barat (a principis d'any prop d'un 1% per sota el cost mig de les comunitats autònomes) i amb major capacitat de col·locació en els mercats de capitals.
Làia Fàbregas (Anglès, 1963) acaba de publicar I ara, què faig? Es tracta d'una guia per orientar aquelles persones que acaben de quedar-se a l'atur per primera vegada. A banda d'agrupar en un únic volum una pila d'informació disponible i ja publicada, també intenta donar la volta a una situació que per a molts és dramàtica. Convertir-te en víctima d'una situació no serveix de res: «Estar a l’atur no és un càstig; hom el pot convertir més aviat en un repte», assegura Fàbregas.
La Làia és també directora del documental "501", presentat fa uns mesos i que recull les històries d'extreballadores de la Levi's a Bonmatí, que fa uns anys va tancar les seves portes en un dels casos més sonats de deslocalització industrial a les comarques gironines. Amb guió de la meva excompanya de feina Cristina Valentí, és una obra que val realment la pena.
La fotografia forma part de l'estudi de PWC al que feia referència ahir. Desconec on i quan ha estat feta. El que si sé és que dificilment es podria fer avui a casa nostra. M'agrada fullejar diaris, però admeto que cada vegada més els consulto a Internet. Si el paper està perdent terreny, seran capaces les indústries periodístiques de generar ingressos per fer una transició digital mantenint les actuals estructures de personal? Avui, CCOO havia convocat una jornada de mobilització en defensa de l’ocupació en els mitjans de comunicació i pel manteniment d’una premsa plural com a garantia del dret dels ciutadans a rebre una informació de qualitat. Al meu mitjà ningú en tenia coneixement, tot i que aquest és el sindicat que ens assessora en les negociacions laborals amb l'empresa. Dubto que la protesta tingui massa repercussió. Molts professionals estan preocupats pel seu futur, però són molt pocs es pregunten sobre quin serà el futur del periodisme.
Acabo amb dues cites. La primera recuperada d'un anterior post, de John Gisby (Yahoo) recollida al llibre El último ejemplar del New York Times. El futuro de les periódicos en papel, de Vittorio Sabadin. Segons Gisby, "si als joves de 21 anys els fan dos ofertes de treball, una en premsa tradicional i l'altra en creació i distribució de continguts a la xarxa, la gran majoria escollira el web. Una bona manera de descobrir si una indústria està en crisi o no és preguntar-se el que un decidiria fer als 21 anys". La segona, d'Enrique Dans: "Un periódico de hoy es prácticamente idéntico a uno de 1995, cuando la red empezaba a despertar en su popularidad, y salvo detalles meramente anecdóticos, a uno de 1800. Para un joven de hoy, comprar un pedazo de un árbol muerto sobre el que se han estampado las noticias que sucedieron ayer y sobre el que no se puede hacer clic ni participar de ninguna manera es algo completamente carente de sentido. Y cada día más, ese declive generacional que podría haber dado tiempo a los periódicos a adaptar su modelo de negocio ya no ocurre únicamente con los jóvenes".
El gràfic correspon a un informe elaborat per PriceWaterhouseCoopers sobre el futur dels diaris i elaborat a partir d'entrevistes a directors i anunciants, així com un enquesta a prop de 5.000 lectors. Crec que és una bona fotografia del sector.
Algunes de les conclusions de l'informe són:
- Les edicions online, que tenen un gran potencial de creixement (molt major que les de paper), tot just van representar el 2008 entre el 3 i el 20% del total d'ingressos dels diaris.
- Els lectors de les edicions en paper es mostren lleials al producte, li atribuïxen gran importància a les anàlisis i el valor afegit dels continguts i el 100% està disposat a pagar pel diari en paper. En canvi, a la web, aquest percentatge baixa fins al 62%.
- La supervivència del sector passa per una profunda reflexió dels seus model de negoci i estructura. El mercat publicitari evoluciona cap a les campanyes multiplataforma, pel que els periòdics haurien de desenvolupar noves estratègies multimèdia, basades en les noves tecnologies i donades suport per nous canals de distribució de continguts.
Aprofitant la celebració del Primer de Maig, la Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris, ha fet públic un decàleg d'actituds contra la crisi. El seu president, l'Ignasi Buqueras, insisteix i hi concideixo que, el camí per per superar la crisi no ha de passar per un retrocés en matèria de flexibilitat i de conciliació de la vida personal, familiar i laboral; ni per prolongar les jornades de treball.
Aquí va el decàleg:
1. Anar tasca per tasca. Per millorar la qualitat del nostre treball, és recomanable apuntar totes les tasques i concentrar-se en elles una a una, abordant-les de principi a fi . Si així ho fem guanyarem en perspectiva i en control del nostre propi temps. Intentar fer tot a la vegada no funciona.
2. Protegir-se del correu electrònic i del mòbil. Per gestionar bé el dia a dia en el nostre treball, cal saber organitzar les agendes i eliminar, per exemple, les reunions, actes, i viatges que siguin prescindibles. També hem de defensar-nos del correu electrònic i del mòbil; és important planificar espais en els quals es tanca el correu i es fa el treball concentrat i serè. Mirar cada cinc minuts si entra alguna cosa només serveix per distreure's i estar tens.
3. Organitzar millor la jornada. Per començar, cal ser puntuals. A Europa i Estats Units solen començar la jornada a les vuit i dedicar mitja hora a menjar; a Espanya fins a passades les nou no arrenquem, fem descans per al cafè i dinars de dues hores, i la càrrega de treball entre el matí i la tarda està descompensada. Tot això és fatal per a la productivitat, i per tant per sortir de la crisi.
4. Reunir-se amb efectivitat. Les reunions han de ser més curtes i involucrar a menys persones; celebrar-se al matí o a primeres hores de la tarda; preparar-les amb antelació i que no es converteixin en discussions inútils sobre assumptes de poca importància. Igual que es fixa una hora de començament cal fixar també hora de finalització., i complir-les
5. Dirigir per objectius. Als empleats cal valorar-los pels resultats. mesurar-los per objectius concrets, recompensant als més eficaços i reconduint als quals no ho són.
6. Promoure el talent. El talent no només es busca en el procés de selecció, també es desenvolupa dins de l'empresa i després cal mantenir-lo, no només evitant que els treballadors més preparats se'n vagin a una altra empresa sinó tenint sempre present que un treballador descontentament redueix considerablement la potencialitat del seu talent. No oblidem que del talent depèn l'èxit, hi hagi o no bonança econòmica.
7. Adaptar-se a la nova realitat. Si no volem treballar a cegues, cal pressionar als directius perquè proporcionin directrius, saber què esperen d'un mateix.
8. Treballar en equip. Cal lluitar junts, unir forces per tirar endavant.
9. Motivar als treballadors. Estimular-los, inspirar-los, fomentar que tinguin iniciatives pròpies donant llibertat a la creativitat. L'empresa i el treballador han de formar un tot. Es fa necessari potenciar les mesures de conciliació i flexibilitat per elevar la seva motivació; rendeixen més quan guanyen temps per a la seva vida privada i quan se'ls concedeix major capacitat de decisió i responsabilitat.
10. Pensar en positiu. Una crisi és sempre una oportunitat per millorar. Amb més de quatre milions d'homes i dones sense feina, la racionalització dels horaris, normalitzant-los amb els d'altres països de la Unió Europea, portarà indubtables beneficis de motivació per als treballadors i treballadores que ens poden donar l'oportunitat d'avançar en la millora del nostre sistema productiu, fent-lo definitivament més competitiu.
