Ha nascut en Marçal. Aquest bloc quedarà inactiu fins a mitjans d'octubre
Aquesta setmana hem sabut que Barcelona és una de les ciutats més cares d'Europa pel que fa als preus hotelers. Com en tot els negocis, en el dels hotels les coses estan canviant molt ràpidament.
Una de les inciatives que més m'ha cridat l'atenció últimament és Triptv. Es tracta d'una iniciativa de Sander Andreae i Marc Duijndam (antic director administrativo a Google). La idea és força simple: es tracta de gravar un video domèstic de l'habitació d'un hotel en el que t'hagis allotjat amb els teus comentaris, l'envies a triptv, i si després de visonar el teu vídeo algú reserva una habitació en aquell hotel, t'endús una comissió de la reserva.
En definitiva, s'eliminen intermediaris i s'obté un aventatge competitiu d'oferir un servei més econòmic. No és el mateix, però seria similar al que Dídac Lee va anomenar «freeeconomia" en un article publicat a El Periodico.
Fa uns dies, Camil Ros ironitzava en el seu bloc sobre la pujada del preu de les llimones (un 64% en un any) i la seva repercussió en el cost d'un gin tònic. Ahir, una coneguda multinacional ens avançava que el preu de la seva cervesa pujarà els propers mesos per repercutir en el consumidor l'increment de costos que ha tingut. És la segona vegada en pocs mesos que Heineken anuncia una pujada de preus. Si una multinacional de referència en el sector va per aquest camí, és inevitable que la resta de marques acabin per seguir els seus passos.
Per qüestions de feina, aquests dies segueixo força atentament la convenció del Partit Demòcrata. A banda de les agències d'informació i dels diaris nordamericans, m'ha cridat l'atenció l'allau de mitjans on-line i de bloggers que segueixen l'event. Segons el Partit Demòcrata, hi ha 120 bloggers acreditats a Denver aquests dies. Aquí va un llistat d'alguns d'ells:
www.ohiodailyblog.com
http://www.thinkyouth.org
http://squarestate.net
http://politicsonline.com
http://vivirlatino.com
L'avanç de les dades trimestrals del PIB certifiquen la paralisi de l'economia espanyola. Tot i que no és la més malparada d'Europa, si és la que ha registrat una major caiguda perquè en poc temps a passat de créixer a taxes properes al 3,5% o el 4% a tenir un creixement trimestral gairebé nul. Mentre Zapatero diu que no n'hi ha per tant, perquè les locomotores europees estan pitjor, des de diferents mitjans internacionals fan una anàlisi gens optimista de l'economia espanyola. En només una setmana n'hem tingut tres exemples:
Liberation: "Els dos pilars del miracle econòmic espanyol s'han enfonsat". "Després de conèixer una insolent vitalitat, el consum s'enfonsa». "El sector de la construcció es desploma». "Espanya pateix revés rere de revés", "És el mai vist en 15 anys".
The Wall Street Journal: "Els bancs espanyols s'han mantingut sorprenentment bé fins ara, però el panorama s'està entelant, especialment per a les caixes"
The Economist: “Bancarrota espanyola: Una pila d'habitatges per vendre”. “L'antiga estrella de l'eurozona declina en tot Europa”
Aquesta setmana el Banc d'Espanya ha fet un avanç de les dades del PIB del segon trimestre que certifiquen un creixement econòmic pràcticament nul. Solbes ja ens ha dit que pels propers trimestres les coses seguiran si fa no fa com ara. Reguladors, govern, periodistes econòmics, ... tots repetim les dades de PIB. Es tracta d'un patró de benestar acceptat internacionalment. Però també té (molts) defectes. Ens ho explica Alfredo Pastor (exsecretari d'Estat d'Economia ara professor de l'IESE) al més que interessant La ciencia humilde. Economía para ciudadanos.
Diu Pastor que el PIB no inclou factors com l'increment d'hores treballades, l'ansietat, la insatisfacció de treballadors i ciutadans en països avançats, «que estan àmpliament documentats».I conclou: «És molt probable que el benestar d'una societat depengui no només del volum del PIB, sinó de la seva distribució».
Encara no fa un any ens deien que teniem una economia que jugava a la «Champions League».... Com en moltes altres coses, la mesura presa per fer aquestes afirmacions distaven molt de la realitat dels ciutadans.
El Centre per a l'Excel·lència en el Periodisme, amb seu a Washington, acaba de publicar un estudi sobre la situació de la premsa als Estats Units. Les seves conclusions ja són, o seran, aplicables als mitjans de casa nostra: Menys pàgines, històries més curtes, redactors més joves, redaccions amb menys plantilla i millor coneixedora de la tecnologia i personal disposat a assumir diverses tasques.
Des del punt de vista de les empreses periodístiques, s'assenyala que els ingressos de la indústria s'estan desplomant encara que reconeixen que, gràcies a internet, l'audiència és més gran que mai. L'informe també apunta que les pressions financeres que aborda el sector han fet que els mitjans comptin amb menys editors per detectar errors.
L'estudi s'ha publicat mentre estic llegint l'interessant «El último ejemplar del New York Times. El futuro de les periódicos en papel», de Vittorio Sabadin. Abans de l'epíleg de Carlos Pérez de Rozas, hi ha un capítol on diversos experts exposen la seva opinió sobre el futur dels diaris. Només tres exemples:
John Gisby (Responsable de Media Group, Yahoo!Europa): "Si als joves de 21 anys els fan dos ofertes de treball, una en premsa tradicional i l'altra en creació i distribució de continguts a la xarxa, la gran majoria escoliira el web. Una bona manera de descobrir si una indústria està en crisi o no és preguntar-se el que un decidiria fer als 21 anys"
Piers Morgan (Exdirector de Daily Mirror): "Qualsevol diari té un gran futur a la xarxa. En 5 anys tots els períodics seran gratuits i estaran tots on-line. Quedarà premsa impresa, però es reservarà als lectors de més edat. Els menors de 35 anys llegirà els diaris a Internet".
Gavin O'Reilly (President de la World Association of Newspapers): "Els periòdics representen el segon mitjà més important del món, en termes d'ingressos publicitaris i de consum per part dels usuaris. És difícil de creure, quan s'escolten totes aquestes opinions que ens descriuen com una indústria moribunda".
El període de creixement que hem viscut els darrers anys –més d'una dècada– és una excepció a casa nostra si analitzem els cicles econòmics en perspectiva. Hi ha qui parla de crisi i recessió. D'altres, la majoria, de desacceleració. El cert és que els temps són ara més complicats que fa pocs mesos. Empreses i consumidors ho tenim més complicat per accedir a un crèdit i, per tant, ha disminuït la seva capacitat d'afrontar noves inversions i despeses importants.
S'han sentit versions catastrofists sobre el futur que ens espera a curt termini. I segurament hi ha qui ho passarà malament. Però anteriors èpoques de recessió han demostrat qu aquests són també moments d'oportunitats. Un conegut emprenedor gironí recordava no fa gaire que «els problemes de tresoreria són bons, aguditzen l'enginy» I és que davant d'una època de dificultats, els compradors (ja siguin empreses o consumidors finals) analitzen molt més la seva despesa, el que obliga al venedor a fer un esforç suplementari. En aquestes situacions, els que estiguin més ben preparats sobreviuran. Aquells que s'hagin apuntat al carro per inèrcia, sense aportar res de nou, sense innovar, les passaran magres. És el cas d'alguns promotors o venedors de pisos que havien entrat en el mercat sense experiència i amb un model basat únicament en l'endeutament tot esperant que el creixement de preus mantingués la mateixa dinàmica d'anys anteriors.
MOlt a prop, a les nostres comarques, tenim exemples d'industrials que s'han sabut reinventar i, tot i passar dificultats, han sortit reforçats de la crisi que, per exemple, ha obligat a tancar moltes empreses tèxtils. Tal i com recordava un dirigent del Cidem fa uns mesos, no podem paralr de sectors en crisi, sinó d'empreses amb models de negoci obsolets.
Publicat al nº 5 d' EmpresarialGirona
Setmana plagada d'estudis i d'informes que venen a confirmar el que tots sabem. Que la cosa no està per tirar coets i que el sector de la construcció i la promoció immobiliària ha deixat de tirar del carro de tal manera que ens hem quedat parats. Primer va ser la Cambra de Girona, la que va alertar de l'excessiva dependència del sector de la construcció a la nostra demarcació. Després van venir els promotors, que ens van dir que per primer cop en 12 anys no poden vendre els pisos acabats de fer. Finalment, arriba la FOEG que ens alerta que els industrials han descuidat les inversions del seu negoci per tal d'aprofitar el boom de la construcció.
I ara que el totxo no tira. Tot aturat. Diu el president de la patronal gironina que els empresaris estan desorientats, que no saben quin és el camí que han de seguir en el futur. Em sembla una afirmació gratuïta. És precisament aquesta incertesa i aquest risc el que fa determinades apostes empresarials siguin un èxit (o un fracàs).
I parlant d'apostes empresarials. Mentre les estadístiques (com les del ministeri de l'Habitatge) s'entesten a fer-nos creure que els preus dels pisos segueixen pujant, surten iniciatives per aprofitar aquest mercat a la baixa. Aquesta setmana s'ha presentat un grup de promotors que ofereix pisos a preu de cost. I és que davant la situació actual, el que vulgui-necessiti vendre un pis ha de baixar preus. M'ho deia un API fa uns dies, «l'últim a vendre serà el més tonto».
Aquesta setmana s'ha celebrat una jornada organitzada per Localret i Infonomia sobre les tendències per aplicar les noves tecnologies als municipis. Al site de Localret, hi ha tota la informació disponible.
Només, algunes idees que van apuntar Alfons Cornella i Antonella Broglia:
- El problema central no és disposar o no de tecnologies, sinó aplicar-les eficaçment al servei de les persones. Que quan el ciutadà accedeix a la web d'una administració trobi allò que és de més utilitat, no tot allò que per imatge o per altres factors hagi destacat el govern de la institució.
- Les ciutats del futur que aconseguiran promoció econòmica i benestar seran aquelles que espoden anomenar “ciutats intel·ligents” que combinen adequadament competitivitat i sostenibilitat. Per això cal passar d’un model on el que importa és que tot funcioni, a un altre que es basi, i que aposti clarament, pels actius d’aquell territori, ja siguin culturals, industrials, d’esperit emprenedor, etc, en els quals el municipi tingui una identitat i sigui clarament competitiu davant la resta. Una de les feines principals dels responsables locals és identificar o trobar quin ha de ser el model i al voltant d’aquesta idea aglutinar l’esforç públic i privat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
