En el suplement Economia i Empresa de Diari de Girona d'avui publiquem una entrevista amb Dídac Lee. Em quedo amb una frase sobre el fet d'emprendre: "no m'agrada donar consells per què cada cas és diferent, però segons la meva opinió hi ha dues claus: la passió i ser humil". En el mateix suplement, tres pàgines més endavant fem referència a un estudi d'Adecco, que assenyala que pràcticament la meietat dels aturats catalans es planteja fer una oposició, mentre que només el 30% consideraria autoocupar-se i establir-se com a autònom o crear una empresa. Divendres a la nit, en un programa de TV Girona, el vicepresident de la Cambra de Comerç Jaume Fàbrega, assenyalava les dificultats que tenen els empresaris i del poc reconeixement social que tenen. Explicava que en un acte amb estudiants d'Empresarials, quan va preguntar quans volien ser empresaris només un va aixecar la mà. Espero que no ens convertim en un país de funcionaris. Fan falta empresaris per crear llocs de treball. Dídac Lee parlava de passió. Enllaço dos videos d'empresaris gironins apassionats d'un sector, el de la moto, que no passa pel seu millor moment i que, a diferència del dels cotxes, no sembla ser considerat estratègic.
RIEJU
GAS GAS
Catalunya s'ha desmarcat dels ajuts del govern central i les marques a la compra de cotxes. Tot i que la Generalitat fa mesos que apostava per l'aprovació d'ajuts directes al comprador per incentivar la demanda, Diu Huguet que fins que Catalunya no tingui un finançament just, les arques de la Generalitat no estan per alegries.
Els ajuts als compradors de cotxes és una de les mesures anticrisi de Zapatero, que davant la caiguda dels ingressos de l'Estat, no té altre remei que fer emissions de deute públic. Catalunya no es queda enrere i cada setmana veiem com fa el mateix. De fet, és la comunitat autònoma de l'Estat més endeutada i aquest any no rebaixarà el seu endeutament.
Si el sistema de finançament autonòmic fos més just amb Catalunya, rebaixariem aquesta llosa? Segurament. Però el sistema, pactat al seu dia amb el govern elegit per la majoria de catalans, és el que és. I mentre es negocia el nou... què fem?
César Cantalapiedra i Susana Borraz (Consultors d'AFI) apunten al nº 208 de Cuadernos de Información Económica que edita Funcas, que "la crisi econòmica probablement frustarà les expectatives de millora dels governs regionals que veuran com el nou model els segueix resultant insuficient si no apliquen polítiques de major eficiència en la despesa". Sabem si la despesa de la Generalitat és avui més eficient?
Si serem l'últim país del nostre entorn en sortir de la crisi, tota la despesa pública generada per intentar paliar els efectes de la pròpia crisi s'haurà de finançar o amb pujades d'impostos o amb més deute públic. El problema és que això redueix el diner disponible en el mercat per per al consum i inversió de famílies i empreses.
El panorama no és gens optimista, però posats a endeutar-nos, recordem que el deute púlic de l'Estat és molt més barat (a principis d'any prop d'un 1% per sota el cost mig de les comunitats autònomes) i amb major capacitat de col·locació en els mercats de capitals.
Làia Fàbregas (Anglès, 1963) acaba de publicar I ara, què faig? Es tracta d'una guia per orientar aquelles persones que acaben de quedar-se a l'atur per primera vegada. A banda d'agrupar en un únic volum una pila d'informació disponible i ja publicada, també intenta donar la volta a una situació que per a molts és dramàtica. Convertir-te en víctima d'una situació no serveix de res: «Estar a l’atur no és un càstig; hom el pot convertir més aviat en un repte», assegura Fàbregas.
La Làia és també directora del documental "501", presentat fa uns mesos i que recull les històries d'extreballadores de la Levi's a Bonmatí, que fa uns anys va tancar les seves portes en un dels casos més sonats de deslocalització industrial a les comarques gironines. Amb guió de la meva excompanya de feina Cristina Valentí, és una obra que val realment la pena.
La fotografia forma part de l'estudi de PWC al que feia referència ahir. Desconec on i quan ha estat feta. El que si sé és que dificilment es podria fer avui a casa nostra. M'agrada fullejar diaris, però admeto que cada vegada més els consulto a Internet. Si el paper està perdent terreny, seran capaces les indústries periodístiques de generar ingressos per fer una transició digital mantenint les actuals estructures de personal? Avui, CCOO havia convocat una jornada de mobilització en defensa de l’ocupació en els mitjans de comunicació i pel manteniment d’una premsa plural com a garantia del dret dels ciutadans a rebre una informació de qualitat. Al meu mitjà ningú en tenia coneixement, tot i que aquest és el sindicat que ens assessora en les negociacions laborals amb l'empresa. Dubto que la protesta tingui massa repercussió. Molts professionals estan preocupats pel seu futur, però són molt pocs es pregunten sobre quin serà el futur del periodisme.
Acabo amb dues cites. La primera recuperada d'un anterior post, de John Gisby (Yahoo) recollida al llibre El último ejemplar del New York Times. El futuro de les periódicos en papel, de Vittorio Sabadin. Segons Gisby, "si als joves de 21 anys els fan dos ofertes de treball, una en premsa tradicional i l'altra en creació i distribució de continguts a la xarxa, la gran majoria escollira el web. Una bona manera de descobrir si una indústria està en crisi o no és preguntar-se el que un decidiria fer als 21 anys". La segona, d'Enrique Dans: "Un periódico de hoy es prácticamente idéntico a uno de 1995, cuando la red empezaba a despertar en su popularidad, y salvo detalles meramente anecdóticos, a uno de 1800. Para un joven de hoy, comprar un pedazo de un árbol muerto sobre el que se han estampado las noticias que sucedieron ayer y sobre el que no se puede hacer clic ni participar de ninguna manera es algo completamente carente de sentido. Y cada día más, ese declive generacional que podría haber dado tiempo a los periódicos a adaptar su modelo de negocio ya no ocurre únicamente con los jóvenes".
El gràfic correspon a un informe elaborat per PriceWaterhouseCoopers sobre el futur dels diaris i elaborat a partir d'entrevistes a directors i anunciants, així com un enquesta a prop de 5.000 lectors. Crec que és una bona fotografia del sector.
Algunes de les conclusions de l'informe són:
- Les edicions online, que tenen un gran potencial de creixement (molt major que les de paper), tot just van representar el 2008 entre el 3 i el 20% del total d'ingressos dels diaris.
- Els lectors de les edicions en paper es mostren lleials al producte, li atribuïxen gran importància a les anàlisis i el valor afegit dels continguts i el 100% està disposat a pagar pel diari en paper. En canvi, a la web, aquest percentatge baixa fins al 62%.
- La supervivència del sector passa per una profunda reflexió dels seus model de negoci i estructura. El mercat publicitari evoluciona cap a les campanyes multiplataforma, pel que els periòdics haurien de desenvolupar noves estratègies multimèdia, basades en les noves tecnologies i donades suport per nous canals de distribució de continguts.
Aprofitant la celebració del Primer de Maig, la Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris, ha fet públic un decàleg d'actituds contra la crisi. El seu president, l'Ignasi Buqueras, insisteix i hi concideixo que, el camí per per superar la crisi no ha de passar per un retrocés en matèria de flexibilitat i de conciliació de la vida personal, familiar i laboral; ni per prolongar les jornades de treball.
Aquí va el decàleg:
1. Anar tasca per tasca. Per millorar la qualitat del nostre treball, és recomanable apuntar totes les tasques i concentrar-se en elles una a una, abordant-les de principi a fi . Si així ho fem guanyarem en perspectiva i en control del nostre propi temps. Intentar fer tot a la vegada no funciona.
2. Protegir-se del correu electrònic i del mòbil. Per gestionar bé el dia a dia en el nostre treball, cal saber organitzar les agendes i eliminar, per exemple, les reunions, actes, i viatges que siguin prescindibles. També hem de defensar-nos del correu electrònic i del mòbil; és important planificar espais en els quals es tanca el correu i es fa el treball concentrat i serè. Mirar cada cinc minuts si entra alguna cosa només serveix per distreure's i estar tens.
3. Organitzar millor la jornada. Per començar, cal ser puntuals. A Europa i Estats Units solen començar la jornada a les vuit i dedicar mitja hora a menjar; a Espanya fins a passades les nou no arrenquem, fem descans per al cafè i dinars de dues hores, i la càrrega de treball entre el matí i la tarda està descompensada. Tot això és fatal per a la productivitat, i per tant per sortir de la crisi.
4. Reunir-se amb efectivitat. Les reunions han de ser més curtes i involucrar a menys persones; celebrar-se al matí o a primeres hores de la tarda; preparar-les amb antelació i que no es converteixin en discussions inútils sobre assumptes de poca importància. Igual que es fixa una hora de començament cal fixar també hora de finalització., i complir-les
5. Dirigir per objectius. Als empleats cal valorar-los pels resultats. mesurar-los per objectius concrets, recompensant als més eficaços i reconduint als quals no ho són.
6. Promoure el talent. El talent no només es busca en el procés de selecció, també es desenvolupa dins de l'empresa i després cal mantenir-lo, no només evitant que els treballadors més preparats se'n vagin a una altra empresa sinó tenint sempre present que un treballador descontentament redueix considerablement la potencialitat del seu talent. No oblidem que del talent depèn l'èxit, hi hagi o no bonança econòmica.
7. Adaptar-se a la nova realitat. Si no volem treballar a cegues, cal pressionar als directius perquè proporcionin directrius, saber què esperen d'un mateix.
8. Treballar en equip. Cal lluitar junts, unir forces per tirar endavant.
9. Motivar als treballadors. Estimular-los, inspirar-los, fomentar que tinguin iniciatives pròpies donant llibertat a la creativitat. L'empresa i el treballador han de formar un tot. Es fa necessari potenciar les mesures de conciliació i flexibilitat per elevar la seva motivació; rendeixen més quan guanyen temps per a la seva vida privada i quan se'ls concedeix major capacitat de decisió i responsabilitat.
10. Pensar en positiu. Una crisi és sempre una oportunitat per millorar. Amb més de quatre milions d'homes i dones sense feina, la racionalització dels horaris, normalitzant-los amb els d'altres països de la Unió Europea, portarà indubtables beneficis de motivació per als treballadors i treballadores que ens poden donar l'oportunitat d'avançar en la millora del nostre sistema productiu, fent-lo definitivament més competitiu.
Una de les lectures que tinc pendents és "Economía Humanista", del professor, escriptor, acadèmic i economista José Luis Sampedro.
Avui l'han fet doctor honoris causa per la Universitat de Sevilla. El seu discurs d'investidura va ser prolífic en sentències lapidàries. Ja avanço que pràcticament no estic d'acord amb cap i espero poder dedicar-li un altre post un cop llegida la seva última obra. Transcric part del contingut del seu discurs:
"No és que el capitalisme sigui dolent, sinó que està esgotat"
"Al segle XX la població de la Terra s'ha triplicat, mentre que els recursos no es tripliquen sinó que es destrueixen"
"Estats Units té por i prefereix sacrificar la llibertat, que tant de temps ha costat aconseguir, per la seguretat, que d'altra banda és una seguretat il·lusòria"
"El sistema està a la defensiva, busca solucions que són repetició d'altres i es comenda la seva recerca als mateixos que han creat els problemes"
«Estem en un moment comparable al de Roma amb els bàrbars".
"La Unió Europea té poc d'unió i més d'entesa entre mercaders"
"El capitalisme ho converteix tot en mercaderia".
"L'home ja no és la mesura de totes les coses, sinó els diners; i això és una de les causes de la ruïna del sistema, per oblidar altres valors"
Llegeixo a l'excel·lent 233.com un post sobre el periodista de The Guardian, Jeff Jarvis. Assegura que la crisi actual és, en realitat, una gran reestructuració de l'economia basada en un canvi fonamental a la societat provocat per les noves formes de relació entre persones. Aquest procés suposarà la desaparició o almenys la reconversió de moltes activitats.
I parlant de Jarvis, penjo un parell de videos elaborats per Jonathan Jarvis, en el que és una fantàstica explicació sobre la crisi creditícia:
L'Institut d'Estudis de la Seguretat (IDES) recomana en un estudi que s'incrementi la factura de l'aigua i s'ajusti al seu preu real, per poder fer front a les conseqüències del canvi climàtic i de l'augment demogràfic. Alerta que des que es van fer les últimes grans obres hidràuliques de Catalunya, en els anys setanta, la població catalana ha augmentat un 25 per cent i la pluviometria ha disminuït un 20 per cent.
El director tècnic de la revista "Tecnologia de l'aigua", Ramón Queralt, defensa que "és necessari determinar els costos de l'aigua" i trobar la forma d'"imputar-los als actors implicats". Al mateix temps apunta l'increment del preu de l'aigua en la factura domèstica afavorirà "el consum racional", perquè, segons la seva opinió, "actualment la major part de la gent té la factura domiciliada i ni tan sols sap el que li costa l'aigua".
L'informe també defensa la necessitat d'equiparar els preus de l'aigua en les diferents localitats espanyoles, ja que els nivells varien des dels 0,37 euros de les localitats on l'aigua és més barata i els 2,14 euros de les ciutats més cares. El preu mitjà de l'aigua a Catalunya és d'1,31 euros per metre cúbic, per damunt de la mitja espanyola, situada en 1,18 euros el metre cúbic.
Però els preus espanyols més alts estan molt per sota dels 4 euros per metre cúbic que paguen els ciutadans danesos. L'exemple danès és «modèlic», segons Queralt, perquè "és l'únic país que s'ha pres seriosament la Directiva marc de l'Aigua (DMA), que defensa que el preu que paguen els consumidors domèstics a industrials de l'aigua ha d'ajustar-se al seu valor real per garantir la sostenibilitat financera de la política de l'aigua i per incentivar l'ús eficient d'un recurs escàs.
Xavier Roig té el mèrit de no deixar ningú indiferent. Hi ho fa aportant arguments i reflexions intel·ligents. Ha publicat obres com "Ni som ni serem", i"Entre l'Espanya i la paret" on exposa la seva visió crítica de la Catalunya actual. Ara arriba "La dictadura de la incompetència", on carrega contra un sistema amb excés de funcionaris, però també els mitjans de comunicació subvencionats, la cultureta oficial, les caixes d'estalvis i algun que altre que s'autoanomena empresari.
Algunes reflexions de Roig en una entrevista a pròposit de la publicació del llibre
