Dotze diaris catalans publicaven una editorial conjunta. És un text contundent i sense fisures que no ha tardat a rebre les crítiques de la caverna mediàtica. Em sumo a altres blocaires catalans que l'estan difonent.
LA DIGNITAT DE CATALUNYA
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.
L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra , confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps), està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo), ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix-no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut , amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avenç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o bloqueig d'aquesta. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un veritable tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és si no la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.
Article publicat al nº 11 d'Empresarial Girona
L’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) va celebrar a principis de setembre unes interessants jornades sobre indústria i innovació amb ponents procedents de tot el món. Un d'ells, l’economista britànic Philip McCann, va augurar una creixent importància dels focus de creixement local i regional. Segons va explicar, la proximitat geogràfica té cada cop més importància per a la inversió de les grans multinacionals: El 70% de les vendes de les 500 principals empreses del món es fan a les seves respectives regions d’origen. I és que els costos de les transaccions espacials per activitats rutinàries i estandaritzades ha baixat, però els costos de les transaccions espacials intensives en coneixement s'han incrementat.
En aquest context, les principals beneficiades seran ciutats i regions de dimensió mitjana com Catalunya. McCann recordava que les ciutats més productives del món no són grans urbs, sinó ciutats mitjanes com San Francisco, Viena o Estocolm. Afegia que mentre amb la globalització els països cada cop se semblen més entre d’ells, però internament les desigualtats no paren de créixer, les regions i ciutats són cada cop més diferents entre sí.
Del món local han sorgit diverses inciatives per fer front a l'actual crisi. Una de molt mèrit és la que promou la New Economics Fundation al Regne Unit. Amb el nom de Pluggin the leaks ("taponant les fuites"), diversos municipis anglesos motiven les seves comunitats a analitzar la forma en que la seva renda abandona la seva comunitat per consumir productes i serveis externs, amb el que deixa de circular dins del propi territori. No és un exercici de proteccionisme local. Més aviat es tracta d'una qüestió de racionalitat: Si té sentit produir i consumir un bé o servei localment no cal que sigui consumit de l'exterior.
Links:
Institut d'Economia de Barcelona
New Economics Fundation
Dos empresaris gironins, Jordi Cuxart i Joan Gurt, han recuperat la mítica marca catalana de motos Ossa. Fundada per la família Giró, problemes econòmics van obligar a tancar-la el 1985. De moment ja han presentat un prototip de trialera. Al darrere hi ha gent amb talent: l'enginyer Josep Serra "Xiu" (ex Gas Gas, entre d'altres)i l'expilot campió del món Marc Colomer. Talent gironí al servei d'un projecte que neix amb la intenció de fabricar a Girona a partir de 2010. Entre els projectes que tenen en ment, hi ha la tornada a la competició, i la producció d'una moto de carretera amb estil vintage. Tornarem a veure alguna cosa semblant a la OSSA Yankee?
En temps d'incertesa i crisi al sector, aquests agosarats emprenedors sembla que tenen les idees molt clares. Cuxart i Gurt, han triat ser actors i no espectadors. Que tinguin sort. Per cert, val molt la pena la seva currada pàgina web.
La imatge de l'esquerra reflecteix l'evolució del consum al Japó als últims anys, i quadra gairebé a la perfecció amb l'evolució del seu PIB. Aquesta "arrel quadrada profunda", com la va definir ahir el professor d'Esade Alberto Espelosín és el que ens espera a nosaltres els propers anys. En la seva conferència va explicar que, tot just estem a mig camí de la pujada des del punt més baix de la crisi, però en els propers anys, els creixements seran molt moderats... Coincideix Espelosín amb altres economistes que els últims dies han passat per Girona, com Josep Oliver i Xavier Sala i Martín, en què l'endeutament i els dèficits públics són excessius i que en els propers anys –una dècada– ho pagarem. Venen anys d'austeritat! De Josep Oliver em quedo amb la idea que tardarem deu anys a recuperar els llocs de treball que hem perdut en aquesta crisi, i que el sector que els crearà seran els serveis. De Sala i Martín, que l'única manera de créixer és innovar, i que les idees sorgeixen, sobretot, dels treballadors (71%), de les casualitats (21%), i molt poc de la recerca bàsica (8%).
Us deixo amb algunes de les reflexions (altres mereixeran post a part) que va apuntar Espelosín en la seva conferència:
- Els salaris estan caient i el consum privat (70% de l'economia) no és el motor de la rcuperació, pel que la fiabilitat de la recuperació econòmica és molt baixa.
- Espanya no només té el llast d'haver de digerir una de les majors bombolles immobiliàries de la història, sinó que a més ara tenim el llast del dèficit públic. La recuperació serà molt molt molt lenta
- Alerta amb la Xina i el seu model de recuperació, estan davant l'inici d'una bombolla de crèdit?
- La taxa de morositat de les entitats financeres no és real, perquè han diferit els pagaments i els problemes un parell d'anys, refinançant els crèdits.
L'Autoritat Catalana de la Competència i la Universitat Pompeu Fabra han publicat un estudi que constata que l'aparició dels medicaments genèrics a final dels noranta a Espanya no ha abaratit tot el que caldria la factura farmacèutica. I és que, els menors costos no s'han traslladat de forma eficient ni al sistema sanitari públic ni als pacients. L'estudi assenyala que les oficines de farmàcia són les grans beneficiades i responsabilitza d'aquesta disfunció de la competència al sistema espanyol de "preus de referència". Aquest sistema marca el preu màxim per a cada genèric que paga l'administració i, segons l'estudi, provoca competència entre laboratoris però no reporta beneficis per als consumidors finals de fàrmacs. L'informe hauria de servir perquè les administracions es posessin les piles i treballessin per modificar un marc normatiu que acaba costant molts diners al sistema públic de salut i a tots els consumidors. De moment sembla que ningú ha reaccionat.
«L'home ja no és la mesura de totes les coses, sinó els diners; i això és una de les causes de la ruïna del sistema». La cita és de l'economista José Luis Sampedro. L'autor d'«Economia Humanista« (Editorial Debate), defensa que el sistema capitalista està esgotat i a la defensiva, perquè busca solucions que són repetició d'altres, i encarrega la recerca de les solucions als mateixos que han creat els problemes.
Sampedro no és l'únic economista que preveu un canvi profund del sistema. D'entre l'allau de llibres que intenten explicar l'actual crisi em quedo amb «El crash del 2010» (Los Libros del Lince), de Santiago Niña Becerra, catedràtic d'Estructura Económica de l'IQS, que pronostica que la veritable crisi arribarà al 2010, i que la recuperació no s'iniciarà fins al 2015. Com Sampedro, creu que anem a una reformulació del sistema econòmic, que sobrarà molta mà d'obra, i que l'única opció possible de creixement serà crear valor. Segons la seva opinió, passarem de l'individu com a centre, cap a un sistema més col·laboratiu.
La idea no és nova. Cada any, l'empresari i blogger Josep Albet, s'encarrega de recordar-nos la figura visionària de Pere Duran Farrell (fundador de Catalana de Gas). A mitjans dels anys 80 ens deia que «quans veus la immensa riquesa i les immenses possibilitats de l’home d’avui, per força ets optimista. La humanitat té dues solucions: o pren consciència d’això i fa autentiques meravelles en el futur, o bé es destrueix. Com que, si ens destruïm, tot s’ha acabat, no hi ha alternativa, la humanitat està obligada a ser meravellosament solidària, i això passa pels homes».
Duran no va conèixer el fenomen que ha suposat Internet i la cultura 2.0. En seria un aferrim defensor, perquè una comunitat d'éssers humans que té com a full de ruta l'intercanvi i el compartir és capaç d'assolir cotes inimaginables.
Article parcialment publicat al Nº 10 d'Empresarial Girona
El dia 6 d'octubre, els mitjans de comunicació tenien accés a teletips de les agències EFE i Europa Press amb els titulars "Los ayuntamientos deben 33.000 millones a proveedores de material de construcción" i "La morosidad de los ayuntamientos con las pymes supera los 30.000 millones de euros". Les xifres que recullen són astronòmiques. Les va facilitar la "Asociación de Proveedores Impagados de la Construcción" (Aepic) per denunciar els retards de les administracions en pagar els seus proveïdors i per informar d'una concentració que faran properament davant el Congrés dels Diputats.
La pràctica totalitat dels mitjans digitals va reproduir algun dels teletips i, l'endemà molts mitjans escrits se'n feien ressó d'alguna forma. Com a mínim ho he detectat a El Mundo, Expansión, El Economista, El Periódico, El Punt, Levante, Las Provincias, Intereconomia, i Adn.
Cap d'aquests diaris, tot i l'espectacularitat de la xifra, recollia l'opinió de cap ajuntament. Cap d'ells contrastava la font d'Aepic. Si ho haguessin fet, s'haurien adonat que alguna cosa grinyolava.
I és que les xifres que donaven concordaven al 100% amb l'informe que va fer públic el Ministeri d'Economia a principis d'abril, i que recollia el deute viu de tots els ajuntaments d'Espanya a 31 de desembre de 2008. Confondre aquest endeutament global d'una administració amb el deute que té (financer en la seva major part) amb els seus proveïdors és d'una gran ignorància.
Desconec si el d'Aepic és ignorància o mala fe, però demostra un cop més un seriós problema que pateixen avui els mitjans de comunicació: El pseudoperiodisme que suposa omplir pàgines, de paper i a la web, amb la pràctica del copiar-retallar-enganxar un teletip d'agència sense cap mirament ni verificació. Abans he citat uns mitjans que havien caigut en la trampa d'Aepic i de les agències. Avui, demà .... passarà el mateix a altres mitjans. La crisi és de model.
De la jornada d'ACC1Ó a Girona em quedo amb alguns detalls. D'entrada, amb l'excel·lent ponènica del mestre de cerimònies, Xavier Marcet, conseller delegat de la consultoria d'Innovació LTC Project, que va posar el dit a la llaga de moltes empreses, que s'escuden en l'actual crisi per explicar la seva situació, quan en realitat ja la tenien a dins. I va donar alguns elements, bàsicament preguntes, perquè les empreses s'autoavalussin per fer front a la situació. Marcet, com molts dels que han viscut i treballat als EUA, va posar algun exemple de la seva capacitat per regenar-se davant la dificultat. També va recordar que moltes de les grans multinacionals americanes es van crear en moments de crisi profunda, com General Motors, fundada en la primera crisi de l'automòbil, o la logística Fbex, durant la crisi del petroli dels anys 70.
Però no cal anar als EUA per veure empreses rellevants sortides de la crisi. I a la jornada en vam tenir dos exemples molt propers. El primer, Casademont, la càrnia gironina nascuda de l'esperit de Jaume Casademont, que als anys 70 va decidir convertir el seu obrador en una gran empresa amb voluntat d'exportar a Europa. Eren temps de crisi, i a Europa van tardar a arribar-hi, però es van posicionar entre les principals empreses del sector a Espanya. Avui exporten als 5 continents prop de la meietat de la seva producció. I ara estan a punt de fer un pas de gegant, amb l'entrada en fase de producció d'una maquinària revolucionària,que accelera de 8 setmanes a només 24 hores el procés de curació de l'embotit (a la imatge el protopip ideat per Casademont amb l'IRTA i Metalquimia).
I finalment, Miquel Juncà. El fabricant de gelatines de Banyoles, nascut a la postguerra espanyola, per l'empenta de tres germans que van trencar amb dos cents anys de tradició familiar –venien d'una nissaga de músics– per dedicar-se a obtenir col·làgen de les restes de les pells de les adoberies que proliferaven a la ciutat en aquella època. Avui, són una de les principals empreses del món del seu sector i pioners en l'obtenció de col·làgen de salmó salvatge en una planta que han posat en marxa a les Illes Feroe.
Fa uns dies, al Valor Afegit del 33 els van fer un reportatge que val força la pena.
Poc després, en Marc Sureda, un emprenedor excompany del Diari de Girona, m'ha fet arribar novetats sobre la seva empresa, WATTPIC, que constaten les paraules de Serret. WATTPIC es dedica a la posada en funcionament de sistemes de seguiment solar amb "efecte veleta" que permeten reduir significativament el cost de generació de l'energia solar. WATTPIC –amb seu al Parc Tecnològic del Vallès i infraestructura de desenvolupament a Cassà i Llagostera– ha estat present fa uns dies en una fira a Hamburg, aquesta setmana es posiciona al mercat australià i d'aquí a uns dies viatjaran a California. Un exemple d'una pime amb una vida relativament jove i plenament internacionlitzada.
Demà al DdG trobareu informació sobre la jornada d'ACC1O... Algunes de les coses que s'hi han dit les podeu veure ja al blog de la Trina Milan
Els Premis Blocs Catalunya arriben a la seva segona edició. Impulsats per Stic.cat, s'entreguen el proper 2 d'octubre a Vic. Amb més de 600 blocs inscrits i més de 20.000 votacions, es constata la salut de la blogosfera en català. A banda de l'entrega de premis, prèviament hi haurà un llarga tarda on es potenciarà el networking entre blocaires i diverses ponències d'interés com les de Jordi Nadal (editor de la plataforma editorial de la UPF), Franc Ponti (professor a EADA), o Xavier Ferràs (director del centre d'innovació empresarial d'ACC1Ó). Als qui puguin, els recomnano assistir-hi. La jornada de l'any passat a Girona va resultar un èxit, tant pel contingut previ, com per l'àgil i emotiva entrega de premis.
Francesc Grau, consultor 2.0 i membre d'Stic.cat, explica a Sies tv què són i quin objectiu persegueixen els premis.
