Xavier Roig té el mèrit de no deixar ningú indiferent. Hi ho fa aportant arguments i reflexions intel·ligents. Ha publicat obres com "Ni som ni serem", i"Entre l'Espanya i la paret" on exposa la seva visió crítica de la Catalunya actual. Ara arriba "La dictadura de la incompetència", on carrega contra un sistema amb excés de funcionaris, però també els mitjans de comunicació subvencionats, la cultureta oficial, les caixes d'estalvis i algun que altre que s'autoanomena empresari.
Algunes reflexions de Roig en una entrevista a pròposit de la publicació del llibre
Humor per entendre la crisi ninja.
Adjunto una tira còmica que he trobat a geekinlove i després un video de dos humoristes britànics (John Bird i John Fortune) que fa mesos que volia penjar (té subtítols en castellà).
UGT de Catalunya va fer públic un nou estudi, en aquest cas relatiu a la Contractació del 3er Trimestre del 2008. Posa xifres a les sensacions que tenim, que la contractació indefinida va a la baixa, que l'atur augmenta, etc.
Algunes dades de Girona:
- Que s'hi fan menys contractes que la mitjana catalana en relació al seu pes poblacional (el 9.41% dels contractes per més del 10% de la població)
- Que Girona, juntament amb Lleida, han sigut les úniques dues províncies que han celebrat més contractes en aquest tercer trimestre que en el segon.
- Que és la demarcació amb més percentatge de contractes indefinits (+ d'un 16%).
Posats a ser optimistes, em quedo amb un detall: «el personal administratiu (21,7%) i el de restauració (19,1%) són les ocupacions amb un major percentatge de contractes indefinits.Aquestes dues ocupacions es situen per sobre del percentatge d’indefinits de la mà d’obra altament qualificada (16,9% d’indefinits)"
Es desmunta així un tòpic que vincula les feines que requereixen una major qualificació professional amb contractes estables i indefinits.
Aquest mateix estiu, la UGT presentava un altre estudi a Girona en el que també es tirava per terra un altre tòpic. Segons aquell informe, «les dones estrangeres que treballen en el sector serveis tenen menys possibilitats de quedar-se sense ocupació que els nacionals que treballen en el comerç».
Pot ser només una anècdota, però estudis com aquests ajuden a trencar estereotips. Hi ha frases que repetim periodistes, polítics i els propis sindicalistes, que acabem creient certes per simple reiteració.
He tornat a la feina en una setmana carregada d'actes i de presentació d'estudi i de dades. En pocs dies he pogut escoltar el conseller Antoni Castells, el mediàtic blogaire Leopoldo Abadía, el president de Pimec Josep González, el professor de la UdG Modest Fluvià, el degà dels enginyers tècnics industrials gironins Narcís Bartina i el president dels promotors Joan Antoni Prat.
Comencem pel final. Els promotors continuen entestats en què l'únic problema és financer, que no hi ha finançament per a compradors i promotors. A aquestes alçades no passaria res si admetessin que abans que la financera, aquí ja teníem una crisi immobiliària de dimensions descomunals. En la mateixa conversa, els enginyers tècnics comentaven la falta de professionals que tenen les empreses gironines. Em quedo amb una reflexió de Bartina, que més o menys deia: "Estem vivint en la societat de la immediatesa, ... tot ho volem ja... allò que requereix un esforç, un temps perquè doni fruit (com els estudis d'enginyeria) no interessa.
Pel que fa al professor Fluvià, en la presentació de l'estudi FOEG va assenyalar que pinten bastos. Molt més del que ens avisen els analistes.
Leopoldo Abadía va fer la conferència inaugural (o final, no recordo) d'un postgrau sobre finances i banca. Va explicar el que ve explicant des de fa mesos al seu blog i a tot arreu allà on el criden. El seu sentit de l'humor va despertar somriures en un auditori en el que, segur, hi havia algun comercial d'entitat financera que d'aquí a un temps intentarà vendrens un producte d'inversió que nosaltres mai entendrem, perquè ell tampoc entén....
I finalment Castells. M'agrada el conseller. Perquè fa una radiografia clara de la situació. Perquè admet que a banda de la financera hi ha una important crisi de l'economia real.I perquè és optimista (crec que execessivament) sobre les oportunitats que Catalunya surti reforçada d'aquesta siuació.
Mentre assisteixo a actes i conferències com aquests, les empreses gironines no paren de tenir problemes i les xifres d'atur posen els pèls de punta...
Però al final, al país sembla que li interessen més el futur d'una òssa a la Vall d'Aran i la televisió del cotxe del president del Parlament.
La ilustració d'aquest post està extreta de elobjetivo
Aquesta setmana hem sabut que Barcelona és una de les ciutats més cares d'Europa pel que fa als preus hotelers. Com en tot els negocis, en el dels hotels les coses estan canviant molt ràpidament.
Una de les inciatives que més m'ha cridat l'atenció últimament és Triptv. Es tracta d'una iniciativa de Sander Andreae i Marc Duijndam (antic director administrativo a Google). La idea és força simple: es tracta de gravar un video domèstic de l'habitació d'un hotel en el que t'hagis allotjat amb els teus comentaris, l'envies a triptv, i si després de visonar el teu vídeo algú reserva una habitació en aquell hotel, t'endús una comissió de la reserva.
En definitiva, s'eliminen intermediaris i s'obté un aventatge competitiu d'oferir un servei més econòmic. No és el mateix, però seria similar al que Dídac Lee va anomenar «freeeconomia" en un article publicat a El Periodico.
Fa uns dies, Camil Ros ironitzava en el seu bloc sobre la pujada del preu de les llimones (un 64% en un any) i la seva repercussió en el cost d'un gin tònic. Ahir, una coneguda multinacional ens avançava que el preu de la seva cervesa pujarà els propers mesos per repercutir en el consumidor l'increment de costos que ha tingut. És la segona vegada en pocs mesos que Heineken anuncia una pujada de preus. Si una multinacional de referència en el sector va per aquest camí, és inevitable que la resta de marques acabin per seguir els seus passos.
Per qüestions de feina, aquests dies segueixo força atentament la convenció del Partit Demòcrata. A banda de les agències d'informació i dels diaris nordamericans, m'ha cridat l'atenció l'allau de mitjans on-line i de bloggers que segueixen l'event. Segons el Partit Demòcrata, hi ha 120 bloggers acreditats a Denver aquests dies. Aquí va un llistat d'alguns d'ells:
www.ohiodailyblog.com
http://www.thinkyouth.org
http://squarestate.net
http://politicsonline.com
http://vivirlatino.com
L'avanç de les dades trimestrals del PIB certifiquen la paralisi de l'economia espanyola. Tot i que no és la més malparada d'Europa, si és la que ha registrat una major caiguda perquè en poc temps a passat de créixer a taxes properes al 3,5% o el 4% a tenir un creixement trimestral gairebé nul. Mentre Zapatero diu que no n'hi ha per tant, perquè les locomotores europees estan pitjor, des de diferents mitjans internacionals fan una anàlisi gens optimista de l'economia espanyola. En només una setmana n'hem tingut tres exemples:
Liberation: "Els dos pilars del miracle econòmic espanyol s'han enfonsat". "Després de conèixer una insolent vitalitat, el consum s'enfonsa». "El sector de la construcció es desploma». "Espanya pateix revés rere de revés", "És el mai vist en 15 anys".
The Wall Street Journal: "Els bancs espanyols s'han mantingut sorprenentment bé fins ara, però el panorama s'està entelant, especialment per a les caixes"
The Economist: “Bancarrota espanyola: Una pila d'habitatges per vendre”. “L'antiga estrella de l'eurozona declina en tot Europa”
Aquesta setmana el Banc d'Espanya ha fet un avanç de les dades del PIB del segon trimestre que certifiquen un creixement econòmic pràcticament nul. Solbes ja ens ha dit que pels propers trimestres les coses seguiran si fa no fa com ara. Reguladors, govern, periodistes econòmics, ... tots repetim les dades de PIB. Es tracta d'un patró de benestar acceptat internacionalment. Però també té (molts) defectes. Ens ho explica Alfredo Pastor (exsecretari d'Estat d'Economia ara professor de l'IESE) al més que interessant La ciencia humilde. Economía para ciudadanos.
Diu Pastor que el PIB no inclou factors com l'increment d'hores treballades, l'ansietat, la insatisfacció de treballadors i ciutadans en països avançats, «que estan àmpliament documentats».I conclou: «És molt probable que el benestar d'una societat depengui no només del volum del PIB, sinó de la seva distribució».
Encara no fa un any ens deien que teniem una economia que jugava a la «Champions League».... Com en moltes altres coses, la mesura presa per fer aquestes afirmacions distaven molt de la realitat dels ciutadans.
El Centre per a l'Excel·lència en el Periodisme, amb seu a Washington, acaba de publicar un estudi sobre la situació de la premsa als Estats Units. Les seves conclusions ja són, o seran, aplicables als mitjans de casa nostra: Menys pàgines, històries més curtes, redactors més joves, redaccions amb menys plantilla i millor coneixedora de la tecnologia i personal disposat a assumir diverses tasques.
Des del punt de vista de les empreses periodístiques, s'assenyala que els ingressos de la indústria s'estan desplomant encara que reconeixen que, gràcies a internet, l'audiència és més gran que mai. L'informe també apunta que les pressions financeres que aborda el sector han fet que els mitjans comptin amb menys editors per detectar errors.
L'estudi s'ha publicat mentre estic llegint l'interessant «El último ejemplar del New York Times. El futuro de les periódicos en papel», de Vittorio Sabadin. Abans de l'epíleg de Carlos Pérez de Rozas, hi ha un capítol on diversos experts exposen la seva opinió sobre el futur dels diaris. Només tres exemples:
John Gisby (Responsable de Media Group, Yahoo!Europa): "Si als joves de 21 anys els fan dos ofertes de treball, una en premsa tradicional i l'altra en creació i distribució de continguts a la xarxa, la gran majoria escoliira el web. Una bona manera de descobrir si una indústria està en crisi o no és preguntar-se el que un decidiria fer als 21 anys"
Piers Morgan (Exdirector de Daily Mirror): "Qualsevol diari té un gran futur a la xarxa. En 5 anys tots els períodics seran gratuits i estaran tots on-line. Quedarà premsa impresa, però es reservarà als lectors de més edat. Els menors de 35 anys llegirà els diaris a Internet".
Gavin O'Reilly (President de la World Association of Newspapers): "Els periòdics representen el segon mitjà més important del món, en termes d'ingressos publicitaris i de consum per part dels usuaris. És difícil de creure, quan s'escolten totes aquestes opinions que ens descriuen com una indústria moribunda".
El període de creixement que hem viscut els darrers anys –més d'una dècada– és una excepció a casa nostra si analitzem els cicles econòmics en perspectiva. Hi ha qui parla de crisi i recessió. D'altres, la majoria, de desacceleració. El cert és que els temps són ara més complicats que fa pocs mesos. Empreses i consumidors ho tenim més complicat per accedir a un crèdit i, per tant, ha disminuït la seva capacitat d'afrontar noves inversions i despeses importants.
S'han sentit versions catastrofists sobre el futur que ens espera a curt termini. I segurament hi ha qui ho passarà malament. Però anteriors èpoques de recessió han demostrat qu aquests són també moments d'oportunitats. Un conegut emprenedor gironí recordava no fa gaire que «els problemes de tresoreria són bons, aguditzen l'enginy» I és que davant d'una època de dificultats, els compradors (ja siguin empreses o consumidors finals) analitzen molt més la seva despesa, el que obliga al venedor a fer un esforç suplementari. En aquestes situacions, els que estiguin més ben preparats sobreviuran. Aquells que s'hagin apuntat al carro per inèrcia, sense aportar res de nou, sense innovar, les passaran magres. És el cas d'alguns promotors o venedors de pisos que havien entrat en el mercat sense experiència i amb un model basat únicament en l'endeutament tot esperant que el creixement de preus mantingués la mateixa dinàmica d'anys anteriors.
MOlt a prop, a les nostres comarques, tenim exemples d'industrials que s'han sabut reinventar i, tot i passar dificultats, han sortit reforçats de la crisi que, per exemple, ha obligat a tancar moltes empreses tèxtils. Tal i com recordava un dirigent del Cidem fa uns mesos, no podem paralr de sectors en crisi, sinó d'empreses amb models de negoci obsolets.
Publicat al nº 5 d' EmpresarialGirona
Setmana plagada d'estudis i d'informes que venen a confirmar el que tots sabem. Que la cosa no està per tirar coets i que el sector de la construcció i la promoció immobiliària ha deixat de tirar del carro de tal manera que ens hem quedat parats. Primer va ser la Cambra de Girona, la que va alertar de l'excessiva dependència del sector de la construcció a la nostra demarcació. Després van venir els promotors, que ens van dir que per primer cop en 12 anys no poden vendre els pisos acabats de fer. Finalment, arriba la FOEG que ens alerta que els industrials han descuidat les inversions del seu negoci per tal d'aprofitar el boom de la construcció.
I ara que el totxo no tira. Tot aturat. Diu el president de la patronal gironina que els empresaris estan desorientats, que no saben quin és el camí que han de seguir en el futur. Em sembla una afirmació gratuïta. És precisament aquesta incertesa i aquest risc el que fa determinades apostes empresarials siguin un èxit (o un fracàs).
I parlant d'apostes empresarials. Mentre les estadístiques (com les del ministeri de l'Habitatge) s'entesten a fer-nos creure que els preus dels pisos segueixen pujant, surten iniciatives per aprofitar aquest mercat a la baixa. Aquesta setmana s'ha presentat un grup de promotors que ofereix pisos a preu de cost. I és que davant la situació actual, el que vulgui-necessiti vendre un pis ha de baixar preus. M'ho deia un API fa uns dies, «l'últim a vendre serà el més tonto».
Aquesta setmana s'ha celebrat una jornada organitzada per Localret i Infonomia sobre les tendències per aplicar les noves tecnologies als municipis. Al site de Localret, hi ha tota la informació disponible.
Només, algunes idees que van apuntar Alfons Cornella i Antonella Broglia:
- El problema central no és disposar o no de tecnologies, sinó aplicar-les eficaçment al servei de les persones. Que quan el ciutadà accedeix a la web d'una administració trobi allò que és de més utilitat, no tot allò que per imatge o per altres factors hagi destacat el govern de la institució.
- Les ciutats del futur que aconseguiran promoció econòmica i benestar seran aquelles que espoden anomenar “ciutats intel·ligents” que combinen adequadament competitivitat i sostenibilitat. Per això cal passar d’un model on el que importa és que tot funcioni, a un altre que es basi, i que aposti clarament, pels actius d’aquell territori, ja siguin culturals, industrials, d’esperit emprenedor, etc, en els quals el municipi tingui una identitat i sigui clarament competitiu davant la resta. Una de les feines principals dels responsables locals és identificar o trobar quin ha de ser el model i al voltant d’aquesta idea aglutinar l’esforç públic i privat
He de reconèixer que els últims anys, Hisenda ha facilitat molt l'elaboració de la declaració de la renda, especialment dels assalariats que tenen una única font d'ingressos. Ara, l'Agència Tributària ha inserit diversos anuncis en els diaris fent-se ressó de les facilitats que dóna per a confirmar el borrador. Per ilustrar-ho, una fotografia d'un home connectat a internet des del seu veler. Vaja, un exemple del típic contribuent, que ja ha pagat la seva hipoteca i disfruta del seu temps navegant. Quina barra! Un exemple de sensibilitat.
Avui aconseguir un crèdit és més car que fa un any. Alguns experts, com el professor de la UB Gonzalo Bernardos, assenyalen que els preus de l'habitatge encara tenen recorregut a la baixa. Són només dos dels elements que expliquen perquè les operacions de compravenda d'habitatges a Girona i Catalunya s'han ensorrat més d'un 40% el mes de gener. Si el potencial comprador d'un habitatge té dubtes, és normal que esperi (si pot fer-ho) per afrontar una de les despeses més importants de la seva vida. Les xifres del gener constaten que de l'aterratge suau preconitzat no fa tant per serveis d'estudis, administracions i patronals del sector s'ha passat a una patacada important. Però cal anar alerta amb les dades, només estem parlant d'un mes, i no d'un anàlisi anual, que registra una baixada, però no tant brusca. El que sí que són dades d'un exercici complet són les de recaptació d'impostos de la Generalitat, que s'han vist afectades, i molt, per la frenada immobiliària. Són moltes les veus que es lamenten per la pèrdua d'impostos. Però en què quedem? Fa un any o dos la gran majoria alertava que es construia massa, que els preus pujaven artificialment per les compres d'especuladors, etc. Era el costat negatiu d'una activitat que generava ingressos pel pagament d'impostos. A escala local, molts ajuntaments han finançat els seus serveis municipals en base als impostos vinculats a la construcció de nous habitatges, sense planificar com podran donar servei als nous habitants que s'hi instal·laran.
Ara fa uns dos anys, un dirigent patronal, propietari, entre d'altres, d'una empresa de construcció, em confensava el bon moment que passava per l'auge espectacular del sector durant l'última dècada. Deia que era un cicle expansiu mai vist. En contrapartida, assenyalava algunes mancances. "Fa uns anys, era inimaginable que es construís malament una escala. Ara no passa res. Es tira a terra i es torna a fer, perquè els preus no paren de pujar i ho cobreixen tot". És un petit exemple de la disbauixa que ha viscut el sector. Explica també la baixa productivitat de l'economia gironina i la baixa qualificació dels treballadors del sector. L'exemple no té perquè ser representatiu del sector, però qui l'explicava, i no com una excepció, era un dirigent empresarial coneixedor de la situació.
L'època de vaques grasses s'ha acabat i potser no hi haurà feina per a tothom. En temps de desacceleració, les empreses més competitives són les que sobreviuran. Amb els anys de bonança que han tingut, haurien hagut de fer calaix per afrontar les adversitats que s'acosten. La competitivitat s'aconsegueix de moltes maneres, però sembla que la patronal gironina la vol aconseguir, d'entrada, amb uns salaris inferiors als del conjunt de Catalunya. Tot i que la inflació de Girona és clarament superior a la de la mitjana catalana, els salaris dels treballadors gironins de la construcció són ara mateix uns 3.000 euros inferiors als pactats entre empresaris i empleats del sector a la resta de provincies catalanes.
Per això, divendres passat hi va haver vaga i potser n'hi haurà també els dies 3 i 4 d'abril. És possible que les constructores no puguin donar feina a tantes persones com en els últims anys, però les que quedin haurien de ser professionals formats i amb un salari digne. Així també es guanya competitivitat. Potser no s'hauran d'enderrocar més escales per tornar-les a construir.
Injeccions per a curar malalties. Com ens afecten als ciutadans les operacions concertades dels Bancs Centrals
El Banc Central Europeu i la Reserva Federal dels EUA han tornat a injectar als mercats una important suma de diners. A causa de la crisi subprime, els principals bancs centrals han realitzat injeccions multimilionàries de liquiditat en els últims mesos. Com ens afecta als ciutadans? Ramon Aragonés ho explica en un extens article a Invertia, que intentaré resumir.
- D'on surten els diners? Ni dels dels contribuents ni dels pressupostos dels estats, sinó de les reserves d'aquests bancs centrals. Aquestes reserves s'obtenen dels diners que els bancs dels diferents estats han d'ingressar de manera obligatòria per llei en els corresponents bancs centrals
- Així, les injeccions de capital que fan la Fed o el BCE no suposen en realitat un augment de la liquiditat de la massa monetària que circula sinó simplement es tracta d'uns diners que canvien de mans
- Aquests diners no són a fons perdut sinó que els bancs centrals els ofereixen a les entitats financeres privades amb un venciment determinat que en la majoria dels casos no supera el mes.
- Amb les injeccions de capital dels bancs centrals, les entitats financeres poden suplir el seu recurs habitual fins ara per treure diners ràpid i fresc que era el mercat interbancari. La crisi subprime i la desconfiança entre les entitats ha fet que en els darrers mesos s'hagi encarit aquest mercat interbancari.
- I als consumidors, com els afecten aquestes injeccions de liquiditat? Genera inflació, perquè hi ha més diners en circulació i els consumidors i les empreses tenen més accés als diners, el que provoca més despesa i un increment de preus. A canvi, aquesta situació rebaixa parcialment el cost de la hipoteques ja que fa reduir l'Euríbor. La primera conseqüència, l'estem patint a les nostres carns (a Girona l'IPC ja s'acosta al 5%), la segona no la veiem per enlloc, ja que als últims dies l'Euribor també s'ha disparat.
Un dels principals grups del sector vinícola català, Codorníu, ha fet una aposta pel tap de rosca a l’hora d’envasar un dels vins tranquils produïts al seu celler Raïmat, a la DOP Costers del Segre.
Explica l'equip d'enòlegs de la firma que els avantatges del nou sistema de tancament contribueixen a l'adequada conservació d'un vi amb aromes i sabors intensos, acidesa i frescor fet pel quan van escollir el Raïmat «Vinya 27 Chardonnay» per adaptar-li aquest sistema d'obertura i de conservació del producte.
Aquest sistema és utilitzat en moltes parts del món per a la comercialització de vins de qualitat. Però a casa nostra, lliguem vins de qualitat amb tap de suro. Qualsevol altre tipus de tapament es vincula a vins de baixa qualitat.
Fa un temps, investigadors australians (una zona vinícola a l’alça) ja asseguraven que els taps metàl·lics de rosca eren la millor forma per mantenir en condicions la qualitat del vi blanc.
L’Institut Català del Suro, l’associació d’empresaris surers Aecork i la Universitat de Girona han estat un exemple de col·laboració investigadora i d’innovació aplicada a l’empresa. S’han fet estudis i s’ha treballat molt per potenciar el suro com el sistema més natural per al tapament de vins tranquils i escumusos. La feina que han fet ha permès el manteniment d’una indústria concentrada a les comarques de Girona i amb una clara vocació internacional.
Els estudis i la feina feta estan molt bé, però si venen grups com Codorníu, o altres gegants del sector que han apostat pel plàstic o la silicona (sobretot en el cas de vins joves que no necessiten envellir), és que el suro comença a perdre quota de mercat.
Seguir la via de la investigació per millorar el suro, per minimitzar el nombre d’ampolles que poden sortir «dolentes» és un dels camins per a les empreses del sector. Una altra, és que sense renunciar al seu producte tradicional, no descartin de ple altres formes de tapament.
Al final, estem parlant d’empreses i empresaris que han demostrat saber vendre. El client final ja el tenen. Simplement, es tracta d’ampliar la gamma de solucions que li ofereixen. Podem insistir en les virtuts del suro, però si un celler vol un tap de rosca o de silicona, l’empresa que tota la vida li ha venut el tap hauria de poder oferir-li. Sinó està perdent una oportunitat.
Publicat a Diari de Girona
El 8 de març de 1908 la mort de 129 dones, que reclamaven els mateixos drets laborals que els homes, en l'incendi d'una fàbrica tèxtil de Nova York va originar el Dia de la Dona Treballadora. Dos anys més tard, el 1910 l'aleshores rei d'Espanya autoritzava ue les dones realitzessin estudis superiors.
Avui, segons ens informa l'Eduard Batlle, dos de cada tres llicenciats de la UdG són dones, però la tendència s'inverteix en els doctorats. A més, tot i que hi ha paritat entre el professorat, el 80% dels catedràtics són homes.
Aquests dies apareixen publicats molts estudis coincidint amb el Dia de la Dona Treballadora. Diferències salarials, contractació a temps parcial, predomini dels homes en càrrecs directius, etc.
Per acabar, només 2 imatges per a la reflexió gràcies a l'aportació de la UGT i CCOO de Girona.
La primera és una fotografia d'un calendari editat per CCOO sobre les maquiles, que mostra que en el segle XXI segueix l'explotació laboral i que les dones són sovint la baula més feble. La segona és un cartell de d'una exposició sobre dones sindicalistes i fa referència a Isabel Pujol. La seva lluita constant va tenir finalment una recompensa. Vist en perspectiva és una prova que allò que algun dia un col·lectiu només somnia és possible d'aconseguir en el futur.
A finals de gener, responsables del departament de Treball van venir a Girona per fer balanç de l’estadística de sinistralitat laboral corresponent a l’any 2007. Van fer-ne una valoració prou positiva, ja que s’apreciava una reducció de l’índex de sinistralitat.
Al llarg de quatre fulls exposaven diverses taules i gràfics, però cap d’elles ens deia que a Girona hi ha un 10% més d’accidents que a la mitjana de Catalunya.
Qui si ho ha recordat aquesta setmana és la consellera del ram, Mar Serna. En només un mes s’ha passat d’un moderat optimisme a un discurs altra vegada més dur: «Serem inflexibles», va dir dijous la consellera. Què ha passat? Dos accidents laborals a Roses i Calonge que han acabat amb un treballador mort i un atre ferit greu en només dos dies.
Nick Davies acaba de publicar Flat Earth News, en el que fa un retrat desalentador dels mitjans de comunicació. Tot i afirmar que els propietaris dels mitjans avui interfereixen menys en els continguts que anys enrere, fa una dura crítica cap aquests empresaris: No els importa la línia editorial sempre que no afecti al negoci.
Això porta a retallades de plantilles per estalviar costos, més hores de feina pels periodistes que queden a les redaccions...
Però no només critica els magnats dels grups de comunicació. Els professionals dels mitjans també reben i lamenta la mandra de molts periodistes que no es prenen la molèstia de contrastar les informacions subministrades per gabinets de premsa i empreses de relacions públiques.
Davies parla del Regne Unit, però les situacions que descriu són universals. D'altra banda, no crec que sigui bo generalitzar. Encara queden espais d'independència periodística, empreses que aposten per una certa qualitat i professionals que saben llegir entre línies o superar la manipulació que pot suposar un comunicat de premsa.
Nick Davies acaba de publicar Flat Earth News, en el que fa un retrat desalentador dels mitjans de comunicació. Tot i afirmar que els propietaris dels mitjans avui interfereixen menys en els continguts que anys enrere, fa una dura crítica cap aquests empresaris: No els importa la línia editorial sempre que no afecti al negoci.
Això porta a retallades de plantilles per estalviar costos, més hores de feina pels periodistes que queden a les redaccions...
Però no només critica els magnats dels grups de comunicació. Els professionals dels mitjans també reben i lamenta la mandra de molts periodistes que no es prenen la molèstia de contrastar les informacions subministrades per gabinets de premsa i empreses de relacions públiques.
Davies parla del Regne Unit, però les situacions que descriu són universals. D'altra banda, no crec que sigui bo generalitzar. Encara queden espais d'independència periodística, empreses que aposten per una certa qualitat i professionals que saben llegir entre línies o superar la manipulació que pot suposar un comunicat de premsa.
El col·lectiu de Tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha) ha denunciat que el 86% de les fortunes espanyoles amb un patrimoni superior als 10 milions d'euros no paga l'Impost de Patrimoni. No és la primera vegada que aquest col·lectiu pública estadístiques impactants. Algun cop el propi govern ha sortit al pas dels seus informes, matisant les xifres. Aquesta vegada no ha estat al cas, pel que, tot sembla indicar, que estem davant de dades més que fiables. Per què ha de ser un col·lectiu de treballadors el que faci aquesta denúncia? Encara que el de Patrimoni és un impost condemnat a desaparèixer (els partits polítics majoritaris ho porten en els seus programes), es tracta d'una obligació vigent i per tant cal fer-la complir.
Al mateix temps Espanya continua essent el país de la UE amb més bitllets de 500 euros en circulació. El 25% per cent del total d'aquests bitllets a Europa es mou a casa nostra, fins al punt que arriba a suposar el 64% del valor total de l'efectiu en circulació. Conclusió: Diner negre i economia submergida.
Mentrestant, Alemanya ha començat una croada contra els grans patrimonis del país on s'ha destapat una trama d'evasió d'impostos. Quina enveja! I que consti, no es tracta de criminalitzar els empresaris, sinó d'apostar per la transparència i de seguir les regles del joc.
Aquest dimarts es feia públic un estudi de la prestigiosa consultora AC Nielsen sobre les tendències de consum, el que sol considerar-se com un veritable termometre de la situció econòmica de la família tipus. Els catastrofistes llegeixen l'informe i destaquen que el creixement de la despesa és la més baixa dels últims set anys.
Tot i la pujada d'alguns productes bàsics, l'estudi també indica algunes tendències: Es produeix un efecte substitució dels productes frescos (més cars) cap a aliments envasats, i les marques blanques guanyen terreny.
No obstant, s'incrementa la despesa en productes no bàsics, com la perfumeria. Un altre segement que sol ser indicatiu de la situació econòmica és la dels productes electrònics d'oci. Així, la venda de pantalles planes de televisió va pujar un 85% i la de consoles (se'n van comprar 2,2 milions a tot l'Estat) més del 60%.
Desacceleració del consum? Segurament, però també un accelerat canvi d'hàbits de compra
La fira gironina dels saldos (Firarebaixa) ha tancat edició amb menys visitants i, asseguren, que un menor volum de vendes. Segons els comerciants presents a la mostra la despesa mitjana ha passat de 130 euros a 105 euros. El mateix dia que Firarebaixa fa balanç, el secretari general de la Confederació de Comerç de Catalunya assegura que les vendes en període de rebaixes han augmentat un 8%, per sobre les previsions de creixement incial del 5%. Que a la fira gironina s'hagi venut menys no significa necessàriament que es comencin a notar els símptomes de crisi i d'una contenció del consum. D'una banda, el preu mitjà dels articles tèxtils ha baixat els últims anys. A més, podria ser que la majoria de consumidors hagués decidit fer la despesa abans d'un final de rebaixes on, tot i trobar articles més barats és més difícil trobar aquell que vols o de la teva talla. Molts sectors, quan fan manifestacions públiques sobre l'evolució del seu negoci, acostumen a queixar-se i a lamentar-se. Si la pròpia Confederació de Comerç admet un creixement de les vendes per sobre les previsions, les coses no deuen anar tant malament.
Les dades d'atur fetes públiques ahir confirmen el final brusc del cicle expansiu de la construcció, el que ha provocat la pujada de la desocupació dels últims anys. A més,en la situació actual d'incertesa i el fre inversor de les empreses davant la dificultat per accedir a crèdit, fa preveure que la resta de sectors no podran absorbir els aturats de la construcció. Les dades també assenyalen una situació dramàtica: l'atur creix pràcticament el doble entre el col·lectiu immigrant.
Estem parlant d'un col·lectiu que, majoritàriament, es mou en la banda baixa d'ingressos i que, per tant, s'ha vist molt més afectada per la pujada de preus dels últims mesos.
Precisament ahir, Caixa Catalunya (qui si no), feia públic un informe en el que constatava que l'encariment dels productes de consum habitual supea la inflació general i de les distorsions que això podia generar de cara al futur.
El conseller delegat del Sabadell va destapar la caixa dels trons a finals de la setmana passada en una conferència a Esade en la que apostava per processos de fusió entre les caixes d'estalvi de menor dimensió. Sobre aquest incident, reflexionava Marcos Lamelas, de l'agència Efe, en un interesantíssim article que publicava Diari de Girona (Les caixes catalanes i el vestit nou de l'emperador) en el que ens recorda la profunda relació entre algunes d'aquestes entitats i els poders públics (partits polítics). Tal i com diu Lamelas, "Catalunya és l'única comunitat autònoma amb deu caixes d'estalvis i mentre a la resta d'Espanya s'han fet fusions creant grans grups com a Galícia, Comunitat Valenciana o Andalusia, el tema és tabú entre els catalans.
Cap servei d'estudis ni universitat publica treballs acadèmics explorant la possibilitat d'una fusió de caixes catalanes i la classe política en tot el seu espectre eludeix el tema com si fos la pesta".
Tot i que Lamelas té raó, la seva reflexió es basa únicament en termes econòmics. Les caixes d'estalvis han tingut un creixement espectacular en les dues darreres dècades i han demostrat la seva eficiència. Caldrà veure com respondran ara a l'escenari que s'ha començat a plantejar en les entitats financeres. D'altra banda, hi ha la seva obra social, normalment molt vinculada al territori i autèntic element diferenciador d'aquestes entitats.
Una altra característica, aquesta negativa, és la seva transparència. És cert que en els darrers anys s'han fet passos endavant, però encara queda molt camí per recòrrer. Molts bancs m'han convidat a seguir en directe la seva junta general d'accionistes, però les assemblees generals de les caixes -moltes d'elles impulsades per diputacions provincials- es segueixen fent a porta tancada.
Més elements al debat, els aporta el professor d'Economia Gonzalo Bernardos. En un article a El Periódico, (Al rescat) preveu que en els propers dos anys alguna de les grans caixes acudiran al rescat d'algunes de les més petites davant la seva «escassa capacitat creditícia», a més d'«un problema de gestió».
Els últims mesos de cada any estan marcats per la presentació dels pressupostos de les diferents administracions públiques. Són documents de vital importància, perquè marquen les prioritats d’inversió i les xifres concretes que es destinaran a cada projecte. Per les seves magnituds, els pressupostos més importants són els de l’Estat i el de la Generalitat. En ambdós casos, s’inclouen partides d’inversió per a les comarques gironines que ronden els 420 milions d’euros, en el cas de l’Estat, i els 370 milions d’euros en el cas de la Generalitat.
En un moment en què el dèficit d’inversions en infraestructures de l’Estat a Catalunya és més que evident, la presentació dels pressupostos de l’Estat va ser mirada amb lupa i va generar un allau de reaccions. A Girona, les dues patronals i la Cambra de Comerç van mostrar la seva preocupació, fins i tot indignació, per la insuficient previsió d’inversió.
En canvi, quan es van presentar els pressupostos de la Generalitat, cap agent social –ni organitzacions empresarials ni sindicals– n’ha fet una lectura en clau gironina. Només tenim la valoració dels partits del govern –positiva– i de l’oposició –clarament negativa–. Amb una classe política viciada pel control que exerceixen els partits, cal que les organitzacions civils facin un pas endavant i es converteixin en un referent per als empresaris i treballadors als qui representen. Com a ciutadà reclamo que m’expliquin perquè les comarques gironines reben una inversió inferior al seu pes econòmic i poblacional en el conjunt de Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
